Una doble profanació, un judici cadavèric i un cenotafi nou per “el Sant”

De segur que algú ha visitat en algun moment de la seva vida el monestir de Santa Maria de Ripoll, fundat per el “pater patriae” Guifré el Pilós entre el 879-880. El primer que xoca d’aquest cenobi és evidentment el seu conjunt monumental artístic, destacat per la seva impressionant portalada romànica, del segle XII, la qual la seva forma, així com el seu ric i complex programa iconogràfic, la converteix en un dels conjunts patrimonials més valorats pels estudiosos de l’art romànic i dels segles centrals del període medieval a Catalunya. Tot seguit, un cop travessat aquest “arc de triomf” romànic que sembla que vulgui obrir les seves portes al Paradís (de fet així ho degueren sentir els nostres avantpassats d’aquells segles), hom es troba a l’interior de l’església, una planta de cinc naus amb un ample transsepte coronat per set absis i amb nombroses capelles laterals separades de la nau central per amples columnes quadrangulars. El seu claustre, l’espai que comunicava l’església amb les principals dependències de la comunitat monàstica, és un altre paradigma de l’escultura romànica del segle XII, doncs els nombrosos capitells que formen les columnes d’aquest són esculpits amb motius figuratius, vegetals i amb un bestiari medieval molt ric que transporten al visitant en l’imaginari col·lectiu d’una època en la qual el món real i el món fantàstic s’unien d’una forma molt particular i on l’impossible semblava possible.

portalada ripoll

La monumental portalada romànica de Ripoll.

DSC_0416

Detalls d’un dels capitells del claustre.

Centre de peregrinatge, conjunt monumental únic, nucli pioner en la transmissió del saber i la cultura gracies al seu scriptorium, lloc de memòria dels catalans, però sobretot va ser també un panteó reial. Ripoll actualment acull a l’interior de l’església les tombes del seu fundador Guifré amb un sepulcre modern, la de Ramon Berenguer III “el Gran” amb un sepulcre del segle XII, les de Bernat Tallaferro, comte de Besalú i germà d’Oliba, i Radulf, abat, bisbe, i fill de Guifré. Però segur que el visitant fixarà la mirada en un lloc on hi ha un gran cenotafi amb la senyera reial i la creu de l’Orde del Temple, es tracta d’un monument commemoratiu on antigament hi havia hagut també la tomba del comte que va unir, via matrimonial, els destins històrics del principat de Catalunya i del regne d’Aragó, es tracta de Ramon Berenguer IV, dit “el Sant”.

El comte de Barcelona es va casar amb la filla de Ramir II, Peronella d’Aragó, i gràcies a això va esdevenir princeps del territori del seu sogre. El seu govern, a grans trets, es caracteritzà per ampliar les fronteres catalanes amb la conquesta i incorporació de Tortosa (1148), Lleida (1149), Fraga, Miravet i Siurana de Prades, configurant a mitjan segle XII una Catalunya amb uns límits geogràfics molt semblants als actuals. Al seu llegat també s’hi podria sumar el fet que havia sabut governar dos territoris ben diferents, amb una llengua, dret, estructura social, i història diferent, dotant-los d’una estructura estatal sòlida amb la compilació dels usatges de Barcelona (1150).

petronilayberenguer

El comte Ramon Berenguer IV (dreta) i la comtessa Peronella (esquerra).

El poder dels sobirans catalanoaragonesos estava creixent i començava a consolidar-se, equiparant-se gairebé al dels seus veïns, els sobirans de Castella, que en aquell moment eren els més poderosos de la Península.

Ramon Berenguer IV moria l’agost de 1162 i després de repartir les herències entre els seus fills, manifestà al seu testament la voluntat que el seu cos havia de ser sebollit a Santa Maria de Ripoll en un sarcòfag recobert de planxes de plata, a l’interior del qual hi havia d’haver una urna de fusta que custodiés les despulles del comte. Posteriorment se li afegí una inscripció entre els segles XIV o XV que deia:

Duc per la meva mare, rei per la meva muller, marquès pel meu pare: amb la guerra i la fam vaig abatre els moros mentre vaig viure i sense menys acapte vaig mantenir de Senyor els seus drets

Tot això no contrasta però amb el que el visitant veuria en el lloc on hi hauria hagut el seu sepulcre, doncs no hi ha rastre de la tomba ni de l’epitafi, que hauria coronat la seva urna. Enlloc de tot això hi ha un cenotafi de 12 pams d’amplada en forma de mitja lluna amb una inscripció totalment diferent. Tot això és degut a la història posterior que tant les despulles del comte com la seva tomba van viure després de 1160, que despertà autèntiques passions més enllà de la seva mort. El seu sepulcre fou profanat en dues ocasions, primer pels francesos el 1794 en el context de la “Guerra Gran” i el segon pels soldats d’Isabel II el 1835 durant la Primera Guerra Carlina.

El juliol de 1794 les tropes republicanes franceses van envair Ripoll i profanar el seu santuari. La tomba del “Sant” no va poder escapar dels atacs de la turba revolucionària, i les seves planxes de plata foren arrencades tot i l’intent del prior d’evitar-ho. Per altra banda, els francesos al·legaven que per ordres de la Convenció Nacional tenien ordres de destruir qualsevol tomba o mausoleu reial, cosa que ja havien fet amb els sepulcres que es trobaven a Saint-Denis, panteó dels reis de França. Seguidament, obriren la urna de fusta on hi havia el cos incorrupte del comte que, tot s’ha de dir, estava ben conservat segons les fonts, i li arrancaren també l’espasa amb la qual fou enterrat.

L’estiu de 1835 resultà força més cruent per la vila de Ripoll i pel monestir, ja que el cos liberal de fusellers organitzat des de Barcelona per combatre les tropes carlines a les muntanyes catalanes, ocuparen la vila amb més de 500 homes. Els anomenats “tiradores de Isabel II” es trobaven patrullant quan el 9 d’agost de 1835 el campanar del monestir tocava les “vespres”. Les trobes liberals, pensant que es tractava d’un atac carlí entraren a Santa Maria i assaltaren les dependències monàstiques on van assassinar dos monjos. La resta de la història la podem imaginar, segons el reial decret de Mendizábal els liberals tenien dret a expropiar tots els béns dels convents, i per tant, això donava dret a “apoderar-se” de la majoria d’objetes de valor que els monjos feia segles que custodiaven. Saquejos, robatoris, destruccions d’imatges religioses, esquinçaments de retaules, fogueres que cremaven objectes i peces artístiques de totes les èpoques foren els primers ingredients de la monumental pèrdua del patrimoni de Ripoll.

scriptorium

Un scriptorium era un espai dels monestirs on es copiaven llibres, còdexs i obres de tota mena. Literalment la paraula vol dir “un lloc per escriure”.

LBIRIPOL

Fragment d’una de les pàgines de l’anomenada “Bíblia de Ripoll” (s. XI), una de les joies escrites que van sobreviure a l’incendi del monestir. Es conserva a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i és una de les mostres del valuós treball que feien els monjos al scriptorium de Ripoll.

168__42f02bdd2f669

Fragment d’un manuscrit de Ripoll (s. XI), on es pot veure un rudimentari mapa de la Península Ièperica, on es poden veure els noms de ciutats en cadascun dels cercles: Narbona, Barchinona (Barcelona), Terrachona (Tarragona), Gadis (Càdis), Empúries o Gerunda (Girona).

Cal no oblidar també la catastròfica crema de la biblioteca i l’arxiu que va ocasionar pèrdues incalculables de documents, llibres, còdexs, cròniques i obres mil·lenàries d’un innegable valor històric, artístic i patrimonial que dataven de l’època de l’abat Oliba.

La tomba de fusta de Ramon Berenguer IV fou ignorada per moments fins que va captar l’atenció de les mirades i la curiositat van fer que els revolucionaris s’hi acostessin, obrissin i profanessin. Van traure el cadàver del comte i mentre la turba l’insultava, l’escopia, li feien burles i li donaven puntades de peu, els cabdills d’aquells 500 homes el van sotmetre a judici popular, un autèntic judici cadavèric que, vist amb la mirada presentista, ens porta a construir una imatge  totalment macabra dels fets. Se li imputaren principalment els crims de propagar la fe catòlica, ser membre de la monarquia i haver expulsat els musulmans de Catalunya entre molts d’altres, és per això que va ser condemnat a la foguera i al crit de “Viva la libertad” el cos del comte, que s’havia salvat de la primera profanació, sucumbia a les flames juntament amb molts dels béns que havien trobat i que, ignorant el seu valor històric, tindrien el mateix destí.

papa-formoso-conclave--620x349

No era el primer cop que es jutjava de forma pública un cadàver, doncs durant el sínode cadavèric de l’any 896, el papa Esteve VI va exhumar i jutjar el seu predecessor a mort. És un dels molts episodis obscurs i macàbres que han protagonitzat els pontífexs de Roma.

Durant les últimes dècades del segle XIX es procedí a reconstruir el monestir sota la direcció de Josep Morgades, el qual es troba avui dia també enterrat a l’església. Es restauraren les obres que s’havien salvat de les flames i es consagrà de nou la basílica el 1893 tornant també les restes dels comtes que es van poder salvar, però no fou possible en el cas de Ramon Berenguer IV, ja que les seves despulles havien estat cremades i la seva tomba completament destruïda. Aleshores es volgué finançar i construir un cenotafi nou en la seva memòria sota la direcció d’Elies Rogent, pagat pels cavallers de l’orde del Sant Sepulcre de Barcelona, els quals també hi recordarien els de l’orde del Temple i l’Hospital. El text del cenotafi el proposà Morgades i és el que actualment el visitant pot veure escrit en llatí, sota la senyera reial i la creu del Temple. Esperem que cada cop que algú visiti Ripoll i s’aturi uns minuts davant del lloc que commemora la figura i memòria de “el Sant” pensi en tota aquesta tràgica història que hi ha al darrera d’aquest monument funerari.

Cenotafi-Ramon_Berenguer_IV

Cenotafi actual en honor a la memòria del comte Ramon Berenguer IV, obra d’Elies Rogent i l’escultor Vives. El text el proposà el bisbe Morgades.

 

Anuncis

El mas de la Conomina, un exemple de l’alimentació de la pagesia manresana de finals del segle XIV

La importància d’una ciutat com Manresa al segle XIV la van fer palesa els historiadors romàntics  al encunyar el concepte “El gra segle manresà” per referir-se al moment d’esplendor medieval que va viure la ciutat en un context nacional i europeu força complicat: profundes crisis econòmiques, conflictes polítics i religiosos, aparició de les grans mortaldats provocades per la pesta, etc. Aquests historiadors, si deixem de banda els impulsos romàntics que tenien i enaltien un passat medieval “positiu”, no anaven desencaminats, ja que aquest segle representa per Manresa el tret de sortida per convertir-se en una ciutat plenament baix-medieval, amb totes les característiques que se’n desprèn del concepte, ja que és el punt àlgid de l’artesania, el comerç, de  la construcció d’obres civils o religioses cabdals a la Catalunya Central, de l’ampliació de les seves muralles, de la irrupció del gòtic que impregnarà amb les seves formes artístiques nombrosos retaules, edificis i obres de tota mena, i per últim, entre d’altres factors, durant la primera meitat del XIV la ciutat viurà un increment demogràfic notable que més tard es veurà truncat i reduït a la meitat degut a la nova conjuntura social, econòmica, política i militar, passant d’unes 2.000 famílies abans de 1348 que fou l’any de la pesta negra, a 1.031 comptabilitzades per l’any 1363, i aquesta baixada demogràfica continuarà fins ben entrar el segle XV.

Sin título.jpg Vista nocturna de la Seu

398__parc-cardener-pont-vell.JPG El Pont Nou de Manresa

Manresa es convertirà en una ciutat notablement consolidada i estructurada, amb un govern que participarà dels afers polítics del Principat i adquirirà una veu important a les Corts- També ens trobem amb una ciutat que té un teixit social molt complex en el que hi trobem estaments de tota mena, gremis, professions, confraries, etc. Són molts els oficis que tenim documentats pels manresans d’aquest segle als inventaris, encants i llibres de manifests, essent el gremi dels sabaters segurament el de més pes al nucli urbà. No obstant no hem d’oblidar que també hi havia carnissers, manyans, sastres, cuireters, corredors de coll, blanquers, teixidors, mercaders, tintorers, espasers, botiguers, forners, argenters, traginers, boters, basters, assaonadors, ferrers, fusters, picapedrers, pintors, pagesos…

La ciutat tampoc va estar exempta de professions liberals ja que trobem metges, notaris, apotecaris, escrivans o jurisperits així com una multitud de clergues i eclesiàstics amb diferències clares entre els que vivien en comunitat als convents mendicants com Santa Clara i Valldaura i els que depenien directament de la Seu situada al cim del Puigcardener. Tampoc hi faltaven els altres col·lectius minoritaris típics de les ciutats medievals, aquests són els jueus que vivien en un call modest on s’han comptat unes 30-40 famílies, totes jueves. Per últim hauríem de destacar els grups marginals, un grup més ampli del que pugui semblar a simple vista i no massa estudiat a Manresa, aquest gran gruix social que acostumaven a ser entre el 10-25% de la població i que no figuraven com a ciutadans ni habitants són les prostitutes, els esclaus, lladres, pobres, rodamons, llebrosos, etc.

Aquest seria el panorama que ens trobaríem si ens traslladéssim al segle XIV i passegéssim pel clos emmurallat, és a dir, el nucli urbà protegit per les muralles manresanes. Segurament el primer en que ens fixaríem seria en els carrerons estrets, la vestimenta de la gent adequada al seu estatus social i poder adquisitiu, els colors i sobretot les olors, que en la majoria dels casos eren males olors ja que aquests carrers estrets no permetien la ventilació de l’aire i moltes pudors degudes a diferents oficis com el dels cuireters quedaven impregnades en l’ambient urbà. Però què hi havia més enllà de les muralles?

sin-titulo

Plànol dels recintes de muralles i portals diversos de la ciutat

Segurament, si creuéssim qualsevol dels diversos portals que tenia la ciutat i ens dirigíssim en direcció nord o sud ens trobaríem els ravals, i més enllà d’aquests una infinitat de camps, vinyes, horts i masos que estaven estretament vinculats tant amb la terra i possessions que els envoltaven com amb la ciutat que els acollia per protegir-los o per mercadejar amb l’excedent que obtenien del seu treball. Entre els diferents masos que tenim documentats al voltant de Manresa, hem escollit un que vam treballar fa temps a partir de la informació que ens proporcionava el seu inventari i que creiem que és un exemple paradigmàtic per estudiar molts aspectes de la vida quotidiana dels pagesos manresans. Recordem-ho un cop més, tota la informació que proporcionarem fou extreta d’un document de finals del segle XIV que com tants altres es troba al Arxiu de Protocols Notarials de Manresa, i que correspon al Liber inventariorum  IIII (1394-1398).  Es tracta d’un inventari que es va fer el dia 6 de març de 1397 per Francesca, l’esposa de Pere, pagès i cap de família del mas de la Conomina, un mas força extens envoltat de terres -segons ens diu a la introducció- “lo dit mas o casa ab ses terres, honors e posessions, laurades e ermes, plantades e no plantades”.

L’inventari que es va fer d’aquest mas és molt extens, tant pel que fa a la quantitat de béns mobles i immobles com els diferents utensilis i utillatge que trobem a les diverses cambres. Però sobretot dóna la sensació de ser un mas força gran per què vam comptar unes tretze habitacions, cambres i espais diversos. Es tracta d’un mas bastant complet amb celler, pati, pallisa i estable on hi figuren béns de tota mena, la majoria relacionats amb l’espai on hi són, cosa que ens permet afirmar o intuir quin tipus d’habitació era cadascuna, per què servia i on es trobava. Era un mas que constava de dues plantes i a part tenia altres espais i construccions que l’envoltaven a fora:

1- Planta baixa: entrada, cuina, celler i cinc cambres de les quals tres són dormitoris, una segurament seria un rebost i l’altra seria la sala o menjador on es faria la vida el temps que no es treballava.

2- Primera planta: terrat i una cambra, segurament utilitzada com a golfes per guardar eines relacionades amb els treballs del camp.

3- Altres espais i construccions: estable, pellissa i corral.

També cal destacar que el matrimoni tenia objectes en llocs i cases llogades de ciutadans manresans, segurament coneguts i amics del matrimoni, els més importants són la casa de Berenguer de Vilapacina i també la botiga de l’esposa d’en Morera on hem documentat objectes comuns i també cereals de totes classes emmagatzemades en quarteres com l’ordi, l’avena i el forment. Si féssim dues taules per simplificar l’inventari de forma més esquemàtica, en la primera analitzaríem els objectes documentats i el percentatge sobre el total corresponent a camps o conceptes diversos. Quedaria de la següent manera:

Camps Ítems Percentatge
Cuina, menjar, estris de cocció, utensilis 212 33%
Mobiliari de la llar 25 3,9%
Armes i armadures 21 3,3%
Vestimenta 43 6,7%
Roba de la llar 78 12,2%
Altres utensilis 195 30,2%
Animals 68 10,6º%
TOTAL 642 100%

En la segona taula hi constarien per una banda tots els espais, cambres, estances o propietats diverses que ens apareixen en el document i per l’altra el nombre d’objectes inventariats en cadascun dels espais assenyalats:

Estances, propietats, espais Béns inventariats
Casa de Berenguer Canet 1
Casa de Ferran de Mataplana 1
Entrada del mas 48
Cambra a mà dreta 31
Celler del mas 43
Casa/cambra a cap de la grau 19
Cuina del mas 24
Casa/cambra a mà esquerra 55
Cambra 30
Cambra 73
Terrat del mas 12
Cambra darrera del celler 69
Estable del mas 15
Pallissa 14
Pati 78
Casa de Berenguer de Vilapacina 64
Botiga de madona de Morera 59
Casa de P. sa Rabeia 2
Casa de P. Barriac 3
Mas de la romagosa 1
TOTAL:                  20 642

Els animals s’inventariaven en aquests documents, ja que podien perdurar en el temps i no es feien malbé com els aliments frescs que no es podien conservar i s’havien de consumir al mateix moment, per tant no ens diu res de verdures i hortalisses però si que ens parla de cereals, carn, llegums i altres productes dels quals hem deduït que s’extreien i es consumien, cosa que també és útil per estudiar l’alimentació medieval dels masovers manresans. Pel que fa als animals, els hem localitzat al pati, que era tancat i ens recordaria molt a un corral, també n’hem trobat a l’estable i a la pellissa. Els animals els podríem classificar de dos tipus:

– Font d’aliment i recursos, sobretot ous, llana, carn i llet: vuit gallines, un gall, trenta-dues ovelles, tres moltons i vint anyells.

– Font de treball, ja sigui agrari o de transport: dues mules.

Els dos masovers s’asseguraven amb el manteniment d’aquest pati, estable i pellissa una enorme font de recursos alimentaris com podem veure, així com ingressos i font de treball. Del gall i les gallines en treien els ous que es recollirien diàriament, la carn que segurament s’obtindria els dies assenyalats com Nadal (us sona la nadala: ara ve Nadal, matarem el gall?) i altres festivitats com actes religiosos o festes nupcials. També s’asseguraven la permanència d’aquesta font, ja que el gall tindria pollets amb les gallines podrien esdevenir pollastres dels quals n’obtindrien plomes per forrar coixins o llançols i evidentment la carn, que era molt important en la vida d’un masover per la quantitat de proteïnes que aportava. De les mules s’asseguraven una font de treball important, ja que servien per fer treballs agraris o transportar mercaderies fins a Manresa, segurament parlem de productes obtinguts dels animals o dels camps i horts que vendrien al mercat setmanal. Una altra font de recursos animals era la que hi havia al corral: 57 animals en total, d’entre els quals  trobem ovelles (34), moltons (3) i anyells (20). D’aquests, la família obtenia llana, llet i carn. Hem de pensar que la llet i la llana se’n consumiria la necessària pel dia a dia, i la resta es vendria a la ciutat, ja que hem documentat quatre pells de moltó, tres en una cambra i una al terrat i dues pintes de pentinar llana així com alguns pedaços. També al pati ens consta una altra font de recursos, és el fet que Francesca ens parli de vuit cases o caixes d’abelles que s’obtindria principalment la mel, el principal edulcorant de l’època i també el més barat, ja que el sucre fou introduït pels musulmans i era considerada una espècia i estava només a l’abast de les classes altes. També de les abelles obtindrien cera per fer espelmes potser venuda als candelers de la ciutat que elaboraven el producte final i el més comú i usat per il·luminar les estances medievals a part de les torxes.

7 - Escenas del la Edad Media.jpg

Feines agrícoles i ramaderes, la sega i l’esquilada.

Altres objectes que ens remeten a fonts d’ingressos de recursos animals són un canastell per guardar la fura i dues senderes de conills, això ens fa pensar que segurament el cap de família, en Pere, anava als boscos pròxims al seu mas i parava trampes per caçar conills tal com ho corroboren aquests dos objectes. Aquesta font animal deuria ser complementària al consum diari dels masovers ja que del conill s’obtenia carn i la pell per fer diversos tipus de peces de roba, tant vestits com roba de la llar. També documentem un bertrol que era una trampa per pescar als rius i torrents on l’aigua no estigués molt moguda i ens permet parlar de l’incorporació del peix i marisc d’aigua dolça a les dietes alimentàries de Pere i Francesca. Recordem que les carpes, truites, els barbs i els crancs de riu són encara animals que es poden trobar al Llobregat i al Cardener, els dos rius que envoltaven la ciutat.

Un altre espai o ítem molt interessant que ens remet a una altra font de recursos alimentaris és un molí per premsar olives i fer oli. A l’inventari ens apareix de la següent manera “Ítem, dues piques de pasta de III quilmades d’olives”, al veure això ens donem compte que som davant d’un molí que produïa oli pel mas ja fos per vendre o per consum propi, i que serviria per moltes coses de la vida diària: aliment, cuinar, il·luminar, fer sabó, emmagatzemar o vendre a Manresa. Aquest oli seria segurament de producció pròpia i és més que probable que les mules que els masovers tenien a l’estable contribuïssin a fer la força de tracció animal que faria voltar la mola i convertiria les olives en pasta d’oliva. D’aquesta primera acció en sortiria l’oli de més bona qualitat, ja que a mesura que s’anaven aixafant les olives tindria un color verd més intens i fins i tot una mica amarg. Un cop l’oliva quedava reduïda a pasta, aquesta es posava a la premsa i a allà es procediria al segon pas: la premsada amb el cargol que gràcies a l’acció de dues persones anaven fent voltar una barra que feia cargolar el cargol, de manera que la premsa sotmetia les olives a una segona premsada i s’obtindria més oli que s’escorreria a les piques olieres per eliminar les impureses. Aquest oli, després d’haver-lo netejat i filtrat, s’emmagatzemaria en gerres o sitries. Documentem per altra banda varis objectes relacionats amb la producció, emmagatzematge i consum d’oli: piquer de pedra de tenir oli, llumeneres, gresols, setrills, setrilleres, gerres de tenir oli i un bot.

Sin título.jpg

Il·lustració sobre el procés de producció d’oli on veiem el caragol, morters i les piques per pastar les olives.

Resultado de imagen de premsa d'oli

Mola de premsa d’oli.

Dins del concepte anomenat Cuina, menjar, estris de cocció i utensilis són 212 ítems i inventariem estris, utensilis, aliments, peces de diferents sistemes de cocció i elements pel consum diari. Dins d’aquest camp trobem entre d’altres: recipients de tenir oli, vi, cereals, carn i mel (piques, tones, bótes, barrals, carabasses, barrils, càntirs, gerres, setrills, caixes bladeres, sacs bladers, olles) i finalment un carner que servia per guardar carn, embotits i sobretot cansalada. També trobem estris que servien per a cuinar de diverses maneres: rostit (asters), fregit (paelles) i bullit (olles de terrissa o de coure i calderes), així com altres elements que ens remeten a la cocció: morters de diverses maneres i materials (pedra, coure, fusta i marbre) amb els seus boixos, que és l’eina de fusta per fer la picada o salsa, segurament amb fruits secs o espècies de segona categoria. Per portar el menjar dels fogons, focs, paelles i olles usarien els servidors i les bacines ja que en documentem nombrosos i de diversos materials, però la majoria eren de fusta o d’aram.

A dins de casa ens trobem amb aliments directes i diversos, que s’inventarien per què es conservaven en llocs especials i podien durar setmanes o mesos, són certs tipus de cereals: disset quarteres de farina d’ordi, mitja quartera de civada, cinc quarteres de forment i un sac amb espelta, ingredients principals per pastar la farina i coure la massa al forn per fer pa, sempre pa de qualitat secundaria fet amb cereals secundaris, mai res a veure amb el pa blanc que menjaven nobles, papes i reis. Algun tipus de llegum trobada són les guixes, que en castellà s’anomenen gachas (un total de 24), i finalment trobem una esquena de porc i una ensunya de sagí, a part de la possible carn o embotit que es podria trobar al carner.

El vi també era un element importantíssim i primordial de les dietes medievals, ja que era la beguda per excel·lència, oblidem-nos de l’aigua ja que en aquella època s’usaria per rentar i netejar. Hem documentat objectes nombrosos al celler de Pere relacionats amb la producció, consum i emmagatzematge. L’inventari declara múltiples tones de vi, barrils, bótes, una tina de 60 somades de vi, embuts, folladors, estris per trescolar, i carabasses per consumir-lo. No sabem però si el produïen a casa seva amb les vinyes que podrien tenir o amb el raïm que podien comprar de fora, ja que no se’ns documenta cap vinya i és per això que no ho sabem.

el vino edad media.jpg

Diferents escenes de la verema.

Per acabar hem d’anomenar els objectes que apareixen i que tenien la funció d’acompanyar als comensals a la taula. Els àpats amb tota seguretat els farien a la cuina, ja que hi figuren una taula i dos bancs, ítems que ens remeten a pensar que menjarien en aquest lloc, que a més estaria més a prop de tots els objectes per fer servir de forma més còmode. La taula es pararia amb les tovalles i a sobre d’aquestes es col·locarien les diverses escudelles que figuren al document (12), els coberts (dues culleres d’estany i ganivets, hem de pensar que la forquilla no existia aleshores), els estris per beure (no documentem gots ni anaps, per tant pensem que beurien directament de les nombroses carabasses, unes 18 en total). Per servir, segurament seria Francesca qui ho faria, ja que era tasca femenina en l’immensa majoria de llocs i s’ajudaria d’una esbromadora en el cas que els plats fossin líquids o semi sòlids, i de les tisores o ganivet per tallar la carn petita i d’aquesta manera agafar-la amb les mans o ajudant-se d’algun ganivet per punxar-la i portar-la directament a la boca. Un cop acabat l’àpat, per eixugar-se i netejar-se les mans usarien els tovallons i els plats els rentarien en un llibrell fet de terrissa o en altres recipients que també apareixen inventariats i que servien específicament per aquesta tasca.

Veiem doncs, que la dieta dels masovers era una dieta molt variada en tota mena de productes i aliments. L’historiador quan treballa alimentació només podrà establir les bases d’una dieta sobretot a nivell qualitatiu i no quantitatiu, ja que quan treballa aquest tipus de classe social, no disposa de llibres de despeses ni de comptes com si que ho té per les famílies nobles, on s’anotaven les quantitats d’aliments comprades en un període determinat. En aquest cas, són els inventaris els que ens proporcionen informacions interessants per reconstruir les seves dietes alimentàries, el consum, la preparació o el seu emmagatzematge. Aquests tipus de fonts però, no permeten saber les quantitats que ingerien cada dia ni calcular les calories, ni calibrar els dèficits o superàvits de greixos o hidrats de carboni. L’alimentació és el reflex de la nostra cultura i societat, alhora que esdevé un signe de civilització i humanitat que caracteritza sens dubte des de tots els temps a l’ésser humà. És la nostra cultura gastronòmica la que ens caracteritza com a poble, i és precisament aquesta la que s’ha de treballar, recercar i treure a la llum per tal de preservar-la i alhora difondre-la, ja que una cultura com a poble també passa per saber què mengem. Diguem què menges i et diré com ets.

Bibliografia

– Castells i Rufas, E, Badia i Guitart J, (2001). Manresa medieval: història, art i cultura a l’Edat Mitjana. Manresa; Amics de l’Art Romànic del Bages.

– Gasol, M, Josep, (2001). “El “Gran Segle” manresà”, Manresa: Dovella,71, pp. 25-29.

– Riera i Melis, A, (1988). Sistemes alimentaris i estructura social a la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana. Article publicat a: Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques. Institució Milà i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals. pp. 1-26.

– Torras i Serra, M, (1994). La crisi del segle XV a Manresa. Una aproximació a partir dels llibres de manifests. Barcelona: Universitat de Barcelona.

– Vinyoles, Vidal, Teresa, (2001). El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna: segles IX-XVIII: aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Institució Milà i Fontanals. Departament d’Estudis Medievals.

El Pirineu català, territori d’heretges

Quan el dominic Ramón de Penyafort elaborava l’obra més important que va fer en vida, l’ anomenada Summa paenitentia, una obra penitencial destinada a la formació dels clergues, va tractar les qüestions que en aquell moment inquietaven l’Europa i la cristiandat del segle XIII, una de les més importants fou la definició d’heretgia, l’actuació contra aquesta i els mecanismes per combatre els enemics de la fe. La paraula heretge, segons les paraules de la Summa i la mentalitat catòlica dels dominics, fou definida de quatre formes possibles: és heretge qui segueix una falsa doctrina de la fe, és heretge aquells que els imiten o segueixen per convicció, és heretge aquell que s’allunya dels Sagraments de l’Església i la comunitat dels fidels i finalment és heretge qui esdevé pervertidor dels sagraments. Seguidament, Ramón de Penyafort establia els mecanismes i els càstigs que s’haurien d’aplicar en major o menor mesura segons el grau d’heretgia al que pertanyés el presumpte heretge. Aquests càstigs eren diversos, podien anar des de l’expropiació i despossessió de tots els béns que l’acusat tingués, l’excomunió, la deposició o la persecució militar. L’excomunió suposava que l’acusat era separat de la comunitat dels fidels i per tant, no tenia dret a rebre sagraments ni a ser enterrat en sòl cristià. La deposició implicava que, tant si era eclesiàstic com laic, l’acusat es veia desposseït dels seus càrrecs i dignitats. La confiscació de béns i possessions era feta per la mateixa Església i si l’acusat era un clergue, aquests béns anirien directament al patrimoni eclesiàstic mentre que si l’acusat era un laic anirien a les arques públiques del regne.

Resultado de imagen de ramon de penyafort                                                              

Il·lustració de Ramón de Penyafort                           El seu sepulcre (catedral de Barcelona)

A la Summa, Penyafort fa moltes disposicions més, clàusules i noves regles de joc, com per exemple el que estipulava que tots els poders públics – és a dir, tots els que no pertanyessin al món eclesiàstic – estaven obligats a perseguir i exterminar els heretges denunciats per l’Església amb els mecanismes que tinguessin a l’abast i que normalment es traduïen en mecanismes militars, de força o violència contra aquests. També estipulava que si es donés el cas que tant bisbes com arquebisbes fossin negligents amb les obligacions d’extirpar de les seves respectives diòcesis la “perversitat herètica” serien destituïts dels seus càrrecs i substituïts per nous membres que tinguessin la voluntat d’acomplir aquesta tasca amb èxit, combatent l’heretgia i ajudant-se dels poders laics que eren els que controlaven la força de les armes al cap i a la fi. Amb tots aquests procediments, regles, disposicions i mecanismes d’actuació contra heretges, Ramón de Penyafort en el fons el que estava fent era establir el marc jurídic per a preparar futurs eclesiàstics i formar-los per combatre l’heretgia, estava assentant les bases jurídiques a la Corona d’Aragó i especialment al Principat de Catalunya que permetrien l’establiment del mecanisme repressiu més famós de l’Edat Mitjana: la Inquisició.

Fou possible introduir el Tribunal de la Inquisició gràcies a una butlla feta pel papa Gregori IX el 1232 sota el nom Declinante iam mundi,  la qual anirà adreçada a l’arquebisbe de Tarragona i se servirà dels diferents ordes mendicants (dominics i franciscans) i tota mena de mecanismes d’indole instigadora i persecutòria per combatre i acabar amb l’heretgia més famosa de l’època medieval i de la qual ni el Principat, ni el regne de València, ni Aragó i segurament tampoc el regne de Mallorca se’n van lliurar: el catarisme.

Tant l’obra de Penyafort com la butlla que establia la Inquisició a la Corona d’Aragó no sorgeixen del no-res i per entendre aquesta situació amb el seu context hem d’observar què estava passant fora de Barcelona i Tarragona així com també fora dels cercles eclesiàstics i posar la mirada al que estava passant a les terres d’interior, pre-pirinenques i pirinenques, uns territoris que s’havien convertit en un vesper a principis del segle XIII.

Els Pirineus, una frontera permeable

Sovint la opinió més estesa entre el públic corrent és la de que la societat medieval fou estàtica, totalment rígida i que no es desplaçava en absolut, res més allunyat de la realitat, pràcticament tots els historiadors i més concretament els medievalistes demostren que els medievals es movien contínuament per tot arreu, es desplaçaven i fins i tot feien viatges que podien durar  mesos o inclús anys. Aquests desplaçaments i la contínua necessitat de moure’s d’un territori a un altre eren motivats per diferents causes: empreses polítiques, guerres religioses, les diferents vies comercials (tant terrestres com marítimes), les peregrinacions, els corrents culturals i artístics… Els segles XII i XIII van ser els grans segles dels viatges i les aventures, i en part això fou possible gràcies a la conjuntura econòmica, política, religiosa i cultural. Es van establir continus contactes entre pobles, cultures, races i estats diferents i sembla que les barreres geogràfiques, polítiques o religioses no van impedir que tot això fos possible. Els Pirineus no van ser una excepció en tot això i mai van esdevenir una barrera física entre Occitània (sud de l’actual França) i la Corona d’Aragó sinó que fou un passadís que permetia a dues cultures retrobar-se, emmirallar-se i establir lligams de tota mena. L’historiador Carles Gascón afirmà en la seva obra Càtars al Pirineu català que el Llanguedoc i Occitània van ser territoris d’un complex nucli de xarxes de relacions humanes a través de les dues vessants del Pirineu, fet que implicaria aspectes tants diversos com la política, la cultura, el comerç i sobretot la religió. La casa reial catalana havia desplegat un dispositiu d’aliances matrimonials i relacions feudals amb les cases occitanes com Foix i Tolosa imposant una autèntica hegemonia per part del casal de Barcelona al Llanguedoc i que arribaria al seu punt àlgid amb Pere el Catòlic. També i ja per acabar s’han de destacar els nombrosos corrents migratoris entre Catalunya i Occitània al llarg de bona part de l’Edat Mitjana. Aquests moviments responien a motius econòmics implicaven que sectors no privilegiats de la societat feudal travessessin els Pirineus buscant terres per començar de nou al Principat. Cal recordar que en aquests moments Occitània estava a mercè de la croada albigesa orquestrada pel papa Innocenci III, un conflicte bèl·lic que amb el pretext d’eradicar el catarisme al Llanguedoc estava arrasant i aniquilant un país sencer, sotmès a l’espasa francesa primer i al foc inquisitorial després.

Resultado de imagen de corona d'arago occitania

Mapa de la formació de la Corona d’Aragó amb els feudataris i aliats al Llenguadoc.

Serà amb aquests corrents migratoris que molts càtars del Llanguedoc travessaran els Pirineus i entraran als dominis reials catalans portant amb ells les idees religioses per les quals estaven sent perseguits i exterminats a Occitània i es començaran a establir a viles i pobles de les zones pirinenques i pre-pirinenques.

El càtars al Principat: el Pirineu català territori d’heretges

Per què el catarisme estava essent perseguit en forma de croada i ràpidament fou titllat d’heretgia i de secta diabòlica? Per que fou un moviment dissident de l’Església catòlica i tot i considerar-se cristians diferien amb la concepció de cristianisme que des de la Santa Seu de Roma es portava predicant feia segles. Els càtars arriben en un moment a la història europea en que la situació de l’Església catòlica i sobretot del seu clergat és més que deplorable: veiem com es van perdent els ideals purs i primigenis del cristianisme  per donar pas a una situació on el clergat secular es comporta de forma ostentosa, pomposa i corrupta, a més de la baixa formació intel·lectual de la majoria dels seus membres, ja que no estaven preparats per assimilar els nous canvis que s’estaven donant al segle XII. A tot això cal sumar que molts eclesiàstics es comportaven com autèntics senyors feudals, enriquint-se amb tota mena de béns, vivint com si fossin nobles i fent compra-venda de sagraments i d’indulgències. És en aquest context on el catarisme es reivindicarà com aquella Església que vol ser el pol oposat dels cànons de Roma, reivindicant una vida primitiva, austera, ascètica, exemplificadora de comunitats apostòliques per tal d’assolir la perfecció espiritual i la salvació de l’ànima que hauria de romandre incorrupta al llarg de la seva vida. Ràpidament van saltar les alarmes en el si de l’Església romana, ja que els càtars anaven guanyant força i adeptes allà on predicaven, foren admirats i respectats per gran part de la societat occitana i també catalana en menor mesura, cosa que va comportar que aquests seguidors que els protegien i simpatitzaven amb ells i els seus ideals s’allunyessin cada cop més de la comunitat dels fidels que Roma havia preservat durant tants segles. Aquesta va ser la principal raó per la qual ràpidament el moviment fou titllat d’heretge i esdevenia – segons els teòlegs catòlics de l’època – una “mala herba” o un “tumor” que calia arrancar de la vinya del Senyor.

Resultado de imagen de expulsion herejes carcasona

Molts càtars van ser expulsats de Carcassona quan les tropes croades conquereixen la ciutat.

És per tot això que foren perseguits en forma de croada religiosa i que, cal remarcar-ho, fou la única croada de cristians contra cristians en territori cristià sota la bandera de la lluita contra els “enemics de la fe”. No ha d’estranyar que mentre Occitània, que era el territori on aquest moviment havia arrelat amb més força i notorietat, estava sent atacada i esclafada per la croada francesa i conduïda des de Roma destruint tota una civilització i portant-la fins als seus últims dies, molts càtars al veure el perill que suposava caure en mans dels croats i ser condemnats a la foguera com havia passat a Montsegur o compartir el mateix destí que els desgraciats de Bésiers, van optar per travessar la frontera pirinenca i establir-se a diferents punts del nord català.

Resultado de imagen de papa inocencio excomulgando

El papa Innocenci III excomulgant càtars.

Els primers testimonis que documenten la presència de càtars a les zones pirinenques daten de 1214 (un any després de la batalla de Muret on fou mort Pere el Catòlic), els motius que els podien haver empès a travessar la frontera poden ser dos: la persecució i pressió deguda a la croada i la guerra o una faceta més dels corrents migratoris als quals hem fet referència. Els primers adeptes que van abraçar el catarisme els hem d’anar a cercar a les viles de Berga, Puigcerdà, Josa i especialment a Castellbó. Eren viles que s’estaven obrint a noves idees religioses i qüestionaven des de feia temps la moralitat de l’Església. En aquesta línia els càtars i les seves idees van aconseguir arrelar-se fortament seguint les principals vies i camins que portaven a aquests llocs des del comtat de Foix. Al llarg d’aquests camins es distribuïen un seguit de petits nuclis que van ser claus pel desenvolupament de l’heretgia i arribaven fins a Castellbó que serà, juntament amb Josa, els nuclis més importants del catarisme pirinenc.

Les principals cases nobles d’aquests nuclis van ser la casa de Foix, els Josa, els Castellbó i els Bretós de Berga. Totes elles en algun moment o altre van estar molt vinculades al catarisme, per posar un exemple Ramón Roger I de Foix va ser germà d’Esclarmonda i es va casar amb Felipa, ambdues càtares notòries, fou un noble que no va dubtar mai en assistir a cerimònies càtares. La seva esposa va rebre el principal sagrament càtar anomenat consolamentum i va obrir una casa de càtars per tal que es poguessin reunir sempre en aquesta quan calgués. La família vescomtal de Castellbó també entraria al cercle herètic i s’hi veuria atret degut a les estretes relacions que tenien amb la casa de Foix. Una de les dones més destacades d’aquesta família fou Ermessenda de Castellbó, la qual protegiria en nombroses ocasions als càtars, rebria el consolamentum just abans de morir i la documentem assistint a nombroses reunions i cerimònies càtares i per freqüentar la seva companyia. El pare d’Ermessenda, anomenat Arnau de Castellbó també va tenir relacions similars amb el catarisme i va autoritzar l’obertura de dues cases de càtars a Castellbó i l’establiment d’un diaca per tenir cura de l’Església càtara catalana que ja s’estava organitzant. A partir d’aquests dos nuclis els càtars van anar predicant les seves idees i el corrent seria difós en les sales dels castells i les corts pirinenques i de Castellbó i Foix passarien ara a Josa. Un dels membres de la família noble dels Josa fou Ramón de Josa que seria protector de càtars i profundament creient al llarg de la seva vida així com altres nobles pirinencs que s’emparentaren ràpidament amb els heretges: Guillem de Niort, Bernat de Llo i Nunó Sanç, els dos primers serien condemnats per heretgia i el tercer serà un dels partícips de la conquesta de Mallorca i Eivissa al costat de Jaume I.

Resultado de imagen de castillo de foix

Castell de Foix.

Resultado de imagen de castellbo

La vila de Castellbó.

Com s’ha dit anteriorment, seria Castellbó el principal focus càtar i el nucli a partir del qual s’establiria l’església càtara pirinenca alhora que també permetrà – gràcies a la bona relació de Castellbó amb altres zones – la propagació del catarisme a zones de la ruralia on tenim documentada la presència d’heretges a l’alt Berguedà (amb la vila de Gòsol), a la Cerdanya i finalment arribaria a les terres més meridionals com Lleida i fins i tot penetraria al regne de València. Els càtars usarien els camins transhumants per consolidar la seva difusió. Al voltant d’aquests camins s’articularien una sèrie de mercats i fires que, al seu torn, tenien lloc a les principals viles i ciutats dels Pirineus. La principal via que comunicava el nord-sud del Principat era la que unia les pastures de la Cerdanya amb les serres més meridionals del país i la ciutat de Lleida seria un nucli important en aquesta àrea de difusió, ja que reunia les carreteres principals que venien dels Pirineus i les redistribuïa cap al sud, a muntanyes tarragonines i més enllà del Maestrat, cap a València.

Veient el panorama a Catalunya les esglésies catòliques del Principat es van posar a actuar ràpidament, segons ells la contaminació de l’heretgia ja havia arribat als Pirineus i es temia que es propagués per tots els territoris que formaven la Corona d’Aragó. La maquinària de la Inquisició es posarà en funcionament. Els inquisidors treballaven en estreta col·laboració amb els bisbes de les seves diòcesis i assistits pels homes del rei en l’aplicació de condemnes. Es desplaçaven als principals nuclis, feien investigacions, reunien proves suficients per a l’acusació i finalment es condemnava l’acusat d’heretgia aplicant-se la pena corresponent.

Resultado de imagen de herejes quemados

Heretges cremats a la foguera.

Resultado de imagen de montsegur

El castell de Montsegur va caure després de mesos de setge, a uns metres per sota del castell el 16 de març de 1244 es va aixecar una gran foguera on es van cremar més de 200 càtars, avui hi ha una estela commemorativa que bateja el lloc, conegut com a prat o camp dels cremats.

El primer gran procés contra els càtars és el 1237 a Castellbó. En aquest procés foren condemnats 45 heretges (comptant perfectes i creients), detinguts a la mateixa vila i es feien enderrocar les dues cases. Finalment s’ordenà l’exhumació de divuit cossos i la seva expulsió del cementiri dels fidels. El 1238 hi va haver un procés similar a Puigcerdà, però està poc documentat. No sabem quants heretges van patir el rigor inquisitorial d’aquest procés. El 1242, l’inquisidor Ponç de Planés mor enverinat a Castellbó i s’han d’aturar els processos. No serà fins al 1156 que es reprenen, primer contra els heretges de Berga, on el 1156 foren inculpades 178 persones d’heretgia. El mateix any, es condemnen tretze heretges de Gósol. El 1257 hi ha un nou procés a Lleida i el 1158 a Perpinyà, on Bernat d’Alió és condemnat a la foguera en presència del rei i cremat viu a la plaça. I encara sembla que el 1262 es va fer un nou procés contra els heretges a Siurana i a Prades.

Tot i els grans processos, el catarisme va sobreviure fins ben entrat al segle XIV dins d’una clandestinitat absoluta, amb un nombre inferior d’adeptes i sense una organització com la que tenien anteriorment. No es coneix cap diaca posterior al procés de Castellbó l’any 1237. No es tornen a obrir les cases de perfectes i la noblesa que els recolzava i protegia havia estat apartada (o eliminada físicament amb conflictes i condemnada amb penes menors que farien que no tornessin a simpatitzar amb el moviment). Segueixen els vells camins per on s’havia difós i ja no importava el grau de jerarquia que ocupava si estava capacitat per transmetre algunes nocions dels antics càtars i sobretot el consolamentum. El catarisme, tot i estar agonitzant, encara palpitava a la Catalunya del darrer terç del segle XIII.

Resultado de imagen de camp des cremats

Estel·la que commemora la crema dels més de dos-cents heretges que es van cremar als peus de la fortalesa de Montsegur.

Bibliografia

  • Brenon, Anne (2005). La verdadera historia de los cátaros. Barcelona: Planeta DeAgostini
  • Dalmau, Antoni (2002). Els càtars. Barcelona: Editorial UOC (1ª edició)
  • Gascón Chopo, Carles (2006). Càtars al Pirineu català. Lleida: Pagès editors (2na edició)
  • Grau Torras, Sergi (2010). Historiografia del catarismo en Cataluña: estudios y documentos (siglo XIII) (dins d’Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, núm. 30). Barcelona: Publicacions i Edcions de la Universitat de Barcelona, (1ª edició)
  • Grau Torras, Sergi (2012). Cataros e inquisición en los reinos hispánicos (siglos XII-XIV). Madrid: Cátedra, (1ª edició)
  • Grau Torras, Sergi (2016). La invenció dels càtars. La veritable historia dels Bons Homes a Catalunya. Barcelona: Angle Editorial (1ª edició)

Els sirventesos, la resistència i la denúncia cantada

L’àrea de difusió de la cultura trobadoresca comprenia tota Occitània, l’actual sud de França, el que avui dia és el Llanguedoc. A principis del segle XIII aquest territori es va veure arrossegat en un espiral de violència, conflicte, foc i persecució que canviaria per complet el seu esdevenir històric. Occitània es veuria de cop colpejada per les guerres entre cristians, la violència i la destrucció escampada per la croada francesa a les ordres de Simó de Montfort, i sobretot es veuria imbuïda en les flames de pobles i ciutats senceres, en els judicis que la Inquisició aniria perpetrant. Una època on, com podem imaginar, molt obscura pels seus habitants: el temor i la desesperació inundaren el seu dia a dia, que es veuria sotmès entre l’espasa o la creu, la fe o l’heretgia. Però dins d’aquest món que sucumbia entre flames i mort, n’hi van haver alguns que resistiren.

Mapa d’Occitània (en gris)

El catarisme havia arrelat amb força a les terres llenguadocianes, fet que havia provocat que des de Roma alguns es comencessin a preocupar. Alguns veien aquest moviment com una secta, altres com un moviment religiós més, i els més intolerants, ràpidament el van titllar d’heretgia. És aleshores, quan aquells petits esdeveniments poden canviar el curs de la història, i aquest el va canviar sens dubte. A Roma s’asseuria al tro de Sant Pere un dels personatges més transcendentals de la cristiandat Occidental, al 1198 el Papa Innocenci III es cenyia la mitra i s’arremangava per iniciar una empresa magnànima per intentar reformar la cristiandat i combatre Occident de les heretgies que segons Roma, estava posant en perill la seva hegemonia i discutint allò que durant segles semblava indiscutible, que el Papa era l’única persona que podia regir els destins d’Europa.

Lothario dei Conte di Segni. Papa Innocenci III

El catarisme va ser una d’aquestes heretgies perseguida per Roma sense descans, Innocenci III des de Roma era un cervell pensant, que feia i desfeia segons les seves conveniències, que podia utilitzar reis i emperadors en defensa de la Cristiandat ja que aquests jurarien obediència a la seva figura i a la lluita per la fe catòlica, al fi i al cap, el papa era com un senyor feudal més, però un senyor feudal molt poderós amb una poderosa maquinària que podia utilitzar en qualsevol moment, i la guerra i la croada, era una de les cartes que estava barallant per tal d’eradicar aquesta heretgia que posava en perill la seva estabilitat. Els càtars des d’un principi es van dedicar a predicar la pobresa, la simplicitat i la vida austera, sense cap mena de vici ni excés. Òbviament renunciaven al plaer, ells creien que la predicació i el manteniment de la puresa de l’ànima eren mitjans per aconseguir la salvació. Així doncs, què era el que molestava tant a Roma? Les denúncies que feien entre el poble menut, els càtars des d’un principi es van voler diferenciar i mostrar que ho eren, dels predicadors catòlics de Roma, els quals en aquests segles eren la viva expressió d’una Església corrupta, que gaudeix de poc prestigi, el clergat s’enriqueix sense parar i està molt poc preparat i format, és inculte i bastant ignorant. Aquest mal exemple no tardaria a despertar l’antipatia i hostilitat de la població occitana i es donaven compte que feien i actuaven contràriament a tot el que predicaven. És per això que un gran gruix de la població, tant de les classes baixes com de nobles i senyors feudals veiessin el catarisme amb més bons ulls, ja que precisament era la cara contrària de la moneda, i també s’ha de dir, tenien un poder de persuasió i atracció brutal, que no diferenciava entre classes socials alhora de portar una vida com la que duien.

Càtars expulsats de Carcassona

Castell de Querbus, l’últim reducte càtar

A Innocenci III se li va acabar la paciència i va fer una crida a croada contra l’heretgia convocant senyors feudals del Nord de França sota pena d’excomunió qui no agafés les armes per defensar la Cristiandat. Era una guerra de cristians contra cristians, un xoc de trens de conseqüències dramàtiques pel país, la famosa Croada dels Albigesos havia començat. D’aquesta croada és famosa la Batalla de Muret (1213) que significa un punt i apart en el desenvolupament del conflicte, tant per França i Roma com per la Corona d’Aragó, ja que en aquesta batalla morí el rei Pere el Catòlic, el pare de Jaume I quan aquest era un infant, de manera que la Corona d’Aragó estava desproveïda del poder monàrquic per imposar l’ordre en les diferents senyories, fet que van aprofitar els nobles per revoltar-se i intentar fer-se amb el poder.

Miniatura que recrea la batalla de Muret (1213)

Mapa de la batalla

La croada com veurem fou un fals pretext i la lluita contra l’heretgia càtara serà l’excusa per assolir l’objectiu que tant el rei de França com el Papa Innocenci tenien en ment i anhelaven durant tant de temps. Aquest pretext va servir per arrasar a sang i foc les terres occitanes, foragitar l’heretgia càtara cap al sud i substituir l’hegemonia que la Corona d’Aragó tenia al sud de França per l’hegemonia que hauria d’exercir la Corona de França. A partir d’aleshores serà la Inquisició qui prendrà el control del territori i això marcarà l’esperit d’aquells que no es van voler deixar vèncer mai: els trobadors. Ara ja no es cantaran cançons d’amor, ni cants a una pàtria que estava desolada ni als comtes de Tolosa. Ara les tornes havien canviat, tocava resistir, contagiar els ànims de revolta amb lletres i cançons incendiàries que s’escampessin com una epidèmia per tots els territoris, la ploma esdevindrà l’espasa, i el paper el seu escut per defensar-se d’aquells llops que els rondaven dia i nit. Els sirventesos seran els dards que es dispararan a França, Roma, el clergat i a la Inquisició.

Trobadors com Peire Cardenal, Guilhem Figueira, Bernat Sicart de Maruèjols, Bertran Carbonel o Guilhem de Montanhagòl aixecaran les veus i les faran ressonar implacablement, denunciant tot el que veien que estava fent l’invasor, tot el que ells opinaven i pensaven. Són trobadors menys coneguts però les seves obres valen la pena de llegir, ja que són critiques ferotges que fan tant en el pla moral, polític o religiós. Sens dubte per ells foren les armes que servirien per resistir davant d’un enemic tant gran i poderós que estava desfent aquell món que anys enrere enaltien sense parar. A mesura que la repressió francesa i religiosa es desplegava pel territori, un sentiment anticlerical cada vegada més latent revifarà per donar testimoni de les atrocitats que la Inquisició i els francesos estaven causant per tot arreu. La hostilitat creixerà i molt, una hostilitat cap a Roma que plasmada en els seus sirventesos s’aniran escampant per revitalitzar aquell esperit i patriotisme occità, degollat per les espases franceses, calcinat per les fogueres i torturat als calabossos inquisitorials.

Miniatura de Peire Cardenal, a dins d’una lletra, la “O”

Guilhem Figueira, a dins d’una lletra, la “P”

Sirventesos com Ni el milà ni el voltor, Falsedat i Desmesura o Els clergues es fan passar per pastors, el trobador Peire Cardenal denunciava la constant persecució que s’estava duent a terme vers els càtars que quedaven al país. Ataca fortament als enemics d’aquests, els dominics i la Inquisició. També són proves dels seus sentiments anti-francesos, ja que aprofita per atacar l’invasor i els acusa de tots els mals que han arribat amb “els llops del nord de França”, que són el menyspreu cap a la pobresa, l’ostentació, i la defensa de traïdors i traficants. Cardenal denunciava amb les seves lletres als clergues que actuaven per conveniència amb els poderosos i els rics benestants, la corrupció i la doble moral cristiana que dominics predicaven. Sirventesos de tipus moral serviren a Cardenal per exposar als francesos del nord com els portadors de tots els vicis i pecats com la falsedat, la gasiveria, la traïció, l’ostentació i l’avarícia.

Sens dubte un dels trobadors que més va incendiar fou Guilhem Figueira, un trobador de Tolosa que es trasllada a la Llombardia quan la seva ciutat natal cau en mans franceses. Es va fer molt famós per un sirventès que va compondre quan era a Tolosa, de manera que podia veure el conflicte des de lluny però augurar les conseqüències que tindria pel país. Hom l’ha definit com un trobador profundament anti-clerical i antiromà. És una font excepcional per entendre què pensaven a Occitània sobre Roma i tot amb el que ella comporta, ja que parla del Papa, dels cardenals i sobretot del clergat. És un sirventès anomenat No vull trigar més…, i els atacs són continuats, es fan retrets, es qüestionen les actuacions que el Papa ha fet per tot arreu, i es pronostica que aquestes actuacions (la guerra, el conflicte, la croada i les excomunicacions continuades a França, així com els mecanismes de la Inquisició) portaran França al turment. També en alguna cobla ens parla de Raimon (Ramón de Tolosa) on l’autor es lamenta profundament per què és objecte d’enganys, xantatges i abusos continuats, tant cap a la seva persona, com a la casa comtal de Tolosa. Compara Roma amb una bèstia amb urpes, una bèstia assedegada de poder que vol controlar tot el que li interessa i no ho deixa escapar. Ataca als cardenals, als quals se’ls acusa de bergants que venen contínuament la fe i els seus dogmes sempre per treure profit i rendibilitat a tot tracte que poden fer amb tothom.

A la cobla XVI l’autor ataca als francesos, i mostra un patriotisme lògic i propi dels trobadors tolosans del moment. Es refereix al comte Ramón de Tolosa, al qual desitja que Déu li doni poder i força per matar francesos i els esclafa quan lluita amb ells. Seguidament ve l’expressió: I a mi com m’agrada!, en la qual denota que l’animadversió cap al francès és present i és un recurs continuat si observem els sirventesos del primer terç del segle XIII.

Finalment, el sirventès acaba amb cinc cobles on animalitza Roma, primer la compara amb una serp que clava dentegades i inocula el verí amb que mor el món, mentre l’estrangula sense compassió. Després ens parla dels mals que esta fent la Inquisició a llocs com Besiers, Roma se serveix de l’orde del Císter i per acabar, a la cobla 23, Figueira compara Roma amb el regne del diable, ja que ens diu que el dimoni l’acull com a una de les seves millors amigues per a fer maldats per tot el món. Guilhem, tal i com fa Peire Cardenal, acte seguit torna a usar la metàfora del llop amb pell de xai, que passa desapercebut i quan pot és un llop rapaç que caça sense compassió tot allò del qual en pot treure profit i benefici. És una composició fonamental per estudiar la visió anticlerical dels sirventesos tolosans, Guilhem Figueira és un excel·lent compositor per què utilitza una multitud de recursos tant en la mètrica, com en la melodia i en les rimes que no havíem vist abans. La lírica trobadoresca comença a professionalitzar-se molt més del que vèiem abans, i ja ens trobem autors amb prestigi que la professionalitzen, un d’aquests, sens dubte, podem dir que és Guilhem Figueira, un personatge singular i fonamental, digne d’estudi.

 

Finalment deixo a aquí la traducció del sirventès de Figueira, que creiem que val la pena llegir i veure el sentiment que l’imbuia quan va composar-lo.

NO VULL TRIGAR MÉS…

I.

No vull trigar més, ni fer llarga l’espera, a fer un sirventès amb aquesta melodia que em plau. Sé, sens dubte, que no agradarà, ja que faig un sirventès sobre els falsos, plens d’engany, sobre Roma, que és cap de la decadència, on tot bé decau.

II.

No em sorprèn gens, Roma, si la gent erra, perquè heu ficat el món en turments i en guerres, i per vós són morts i enterrats el mèrit i la mercè, Roma falsa, que sou de tot mal guia, cim i arrel, ja que per vós va ser traït el bon rei d’Anglaterra.

III.

Falsa Roma, la cobdícia us enganya, ja que a les vostres ovelles esquileu massa la llana. Que l’Esperit Sant, qui va rebre carn humana, escolti els meus precs i esbotzi el teu bec. Roma, no us donaré treva, perquè ets falsa i pèrfida amb nosaltres i amb els grecs.

IV.

Roma, rosegueu la carn i els ossos als estults i guieu als cecs amb vós cap a dins la fossa. Desobeïu els manaments de Déu, car és massa grossa la vostra cobdícia en perdonar pecats per diners. Roma, us carregueu un bon fardell de mal.

V.

Roma, bé heu de saber que el vostre pèrfid mercadeig i la vostra niciesa van fer perdre Damiata. Malament us porteu, Roma. Que Déu us abati en decadència, car massa us deixeu portar per diners, Roma de mala estirp i mal pacte.

VI.

Roma, sé del cert i sens dubte que amb aparença de fals perdó vau lliurar al turment la noblesa de França, lluny del paradís, i heu mort al rei Lluís, Roma, a qui amb falsa predicació vau traure de París.

VII.

Roma, als sarraïns poc els feu dany. Tanmateix, lliureu els grecs i els llatins a una carnisseria. Dins del foc de l’abisme, Roma, hi sojorneu en perdició. No em doni Déu part, Roma, ni del perdó ni del pelegrinatge que vau fer a Avinyó.

VIII.

Roma, sense raó heu mort molta gent i això no em plau, car teniu el camí equivocat, amb el qual tanqueu la porta, Roma, a la salvació. Aquell qui segueix les vostres petges té un mal guia estiu i hivern, car els diables se l’emporten dins del foc infernal.

IX.

Roma, bé es discerneix el mal que s’ha de dir de vós, ja que per escarni martiritzeu els cristians. En quin llibre vau trobar, Roma, que es deia que s’havia de matar els cristians? Que Déu, que és veritable pa i quotidià, m’atorgui allò que desitjo veure dels romans.

X.

Roma, verdader i pla és que us angoixeu massa pels hipòcrites perdons que atorgueu contra Tolosa. Molt us rossegueu les mans com qui té ràbia, Roma confusionera. Tanmateix, si el famós comte viu encara dos anys més, França restarà adolorida pels vostres enganys.

XI.

Roma, tan gran és el vostre forfet que feu que Déu i els seus sants siguin menyspreats. Tan malament us comporteu, Roma falsa i pèrfida, que en vós s’amaga, s’esllangueix i es confon la joia d’aquest món. I feu un gran abús al comte Raimon.

XII.

Roma, que Déu ajudi el comte i li doni poder i força; aquell qui esquila i escorxa als francesos, i els esclafa i els trepitja quan amb ells brega. I, a mi, com m’agrada! Roma, que Déu se’n recordi del vostre gran tort i, si li plau, salvi el comte de vós i de la mort.

XIII.

Roma, em consola que d’aquí a res anireu a mal port, si el just emperador mena rectament el seu destí i fa allò que hauria de fer. Roma, us ho dic de debò, veurem el vostre poder decaure: Roma, que m’ho deixi veure aviat el verdader Salvador.

XIV.

Roma, per diners feu moltes vilanies, moltes insolències i moltes fellonies; tant voleu haver el senyoriu del món que en res temeu Déu ni els seus deures, ans veig que feu deu vegades més mal del que jo podria dir.

XV.

Roma, premeu tan fort la vostra urpa que allò que aferreu difícilment se us escapa. Si d’aquí a poc no perdeu el poder, en mal parany haurà caigut el món, mort i vençut, i el mèrit confós. Roma, el vostre papa fa aquests miracles.

XVI.

Roma, que Aquell qui és Llum de món, veritable vida i veritable salvació, us doni malfat, car feu danys tan obvis que el món crida. Roma deslleial, arrel de tot mal, cremareu sense remei en foc infernal, si no obreu d’altra manera.

XVII.

Roma, se us poden retreure els vostres cardenals pels pecats criminals de què fan parlar, perquè no pensen en altra cosa que com podran vendre Déu i els seus amics; i de res serveix corregir-los. Roma, és fastigós escoltar i sentir les vostres prèdiques.

XVIII.

Roma, estic enutjat perquè el vostre poder augmenta i perquè una gran angoixa ens oprimeix per culpa vostra, car sou recer i cap de l’engany, de la vergonya i del deshonor, i els vostres pastors són impostors i falsos, Roma, i qui es fa amb ells comet gran follia.

XIX.

Roma, mala feina fa el papa quan disputa amb l’emperador pel dret a la corona, i cau en l’error i perdona els seus enemics, ja que tal perdó no s’ajusta a la raó, Roma, no és bo; ans el contrari, qui el justifica, es cobreix de vergonya.

XX.

Roma, que el Gloriós, que va sofrir mortal pena a la creu per nosaltres, us doni mala sort, car sempre voleu dur la bossa plena; Roma de mal fur, que només penseu en riqueses, la vostra cobdícia us mena cap al foc que no mor.

XXI.

Roma, del fel que porteu a la gola en neix el suc amb què mor el món i s’estrangula, sentint-ne dolçor al cor: per això el savi tremola quan us coneix i veu d’ on prové el mortal verí (Roma, del vostre coll brolla!), del qual els pits en són plens.

XXII.

Roma, sempre s’ha sentit a dir que teniu el cap pelat, ja que us rapeu sovint. És per això que penso i crec que caldria, Roma, que us treiéssiu el cervell: ja que vós i el Císter dueu una infame cucurulla perquè a Besiers vau fer un espantós carnatge.

XXIII.

Roma, amb fals cimbell esteneu vostra xarxa, i claveu maleïdes dentegades, sigui qui sigui la víctima, ja que teniu el semblant d’anyell i per dins sou llop rapaç, serp coronada engendrada per escurçó, i és per això que el diable us acull com a un dels seus íntims.

I aquí teniu l’enllaç del sirventès amb la música, tal i com deuria sonar en algun moment dels temps de Figueira.

 

“La calle es mía”. Vitòria, 3 de març de 1976.

Avui, 3 de març de 2016 es compleixen justament 40 anys dels fets de Vitòria. Les víctimes d’aquella massacre no han rebut un homenatge just per part del govern espanyol, que encara no ha demanat perdó per aquells successos tant aberrants, en els quals imperava la llei del més fort, digne d’una pel·lícula de John Wayne. Amb la famosa frase de Manuel Fraga Iribarne de “la calle es mía” es posà de manifest que, tot i que el dictador hagués mort quatre mesos abans, una nebulosa carregada de totalitarisme, terror, violència i “ordre”, va ser creada, o més ben dit, continuada per aquelles persones que no volien de cap manera que el règim franquista s’acabés amb la mort del seu artífex. Un d’aquests fou Manuel Fraga Iribarne, nomenat ministre de governació pel caudillo i fundador del partit Alianza Popular, el germen de l’actual Partit Popular.

3 de març de 1976, Vitòria. Uns sis mil obrers es reuneixen secretament a l’església de San Francisco (al barri obrer de Zaramaga), per preparar una vaga i exigir millors condicions salarials i laborals. Com ens podem imaginar, amb la mort de Franco es va seguir perseguint i reprimint a totes les classes que eren sospitoses de socialisme, marxisme, anarquisme i contrari als postulats franquistes, o simplement “sospitós de ser contrari”. La policia va rebre ordres del ministeri de governació per tal de desallotjar l’Església i evitar les reunions clandestines obreres com era el cas. Els que quedava del règim tenia clar que hauria de seguir els mateixos passos que havia seguit Franco per prevaldre l’ordre i la calma: amb el terror, la violència i l’ajuda de les armes. La policia va entrar a l’església de Sant Francesc llançant gasos lacrimògens, fet que va provocar el pànic entre els obrers reunits a allí i la sortida immediata de l’església cap a l’exterior. El que no sabien ni s’esperaven és que a fora de l’església els esperaria una quadrilla de policies armats amb pistoles i metralletes i els rebrien amb bales, disparant centenars de persones desarmades, civils i atemorides per la incertesa i el pànic que s’havia provocat a dins. Els qui van tenir la sort de no ser impactats per bala, rebrien pallisses continuades dels policies grisos que anaven armats amb porres. El balanç total d’aquesta horrible massacre fou: 5 obrers morts, i almenys 150 ferits de bala o porra.

Aquests fets es coneixen com els fets de Vitòria, uns fets que van provocar la indignació, protesta i manifestació de la població d’aquella ciutat alabesa. L’endemà, Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa, van intentar calmar els ànims i l’impacte d’aquesta decisió que s’havia pres des del ministeri de governació, i per fer-ho es va decidir fer una aparició pública anant a visitar a les víctimes que havien quedat ferides per la policia. Amb la cèlebre frase de “ la calle es mía”, Fraga venia a sentenciar que qualsevol manifestació, protesta o marxa de caire sindical o d’ideologia d’esquerres seria reprimida durament per la policia, al·ludint que els carrers no eren dels obrers, sinó que eren del ministre de governació, que els controlaria amb els grisos al seu servei.

Manuel Fraga mai va reconèixer la responsabilitat d’aquests fets tant lamentables, i mai des del govern espanyol, fins i tot ja amb una “democràcia” teòricament consolidada, mai es va voler esclarir què havia passat el 3 de març del 76 a Vitòria. Les víctimes amb prou feines han rebut homenatges o reconeixements per part d’algun president espanyol, i solament la població de Vitòria surt a carrer cada 3 de març per commemorar aquests fets, exigir perdó i reivindicar la lluita obrera enfront els resquicis franquistes. Lluis Llach va compondre una cançó titulada “campanades a morts” i la va dedicar a totes les víctimes d’aquests fets i també als seus familiars. En un concert molt emotiu a Vitòria, quan va tocar aquesta cançó va aconseguir posar de peu a tothom i l’emoció li vibrava en la seva veu. És per això, que Vitòria el vol nomenar fill predilecte, i creiem que és un just reconeixement, a més d’un honor sense precedents.

Després de Vitòria i dels fets de Montejurra, la monarquia mou fitxa, es veu obligada, això vol dir que el rei preocupat realment per l’evolució i l’ immobilisme del govern que esta repercutint molt negativament en la pròpia institució monàrquica, finalment destituirà a Arias Navarro i nomena un nou govern en la persona d’un jove que era ministre en aquell moment, Adolfo Suarez, procedent de les files falangistes i que sembla la persona adequada per dur un objectiu fonamental, recuperar una iniciativa reformista dins del franquisme.

A finals dels anys setanta, estem davant de sectors cada cop més opositors amb el nou règim, que el perceben com una dictadura disfressada de democràcia, amb personalitats al capdavant que provenen de sectors foscos i que adquiriran un poder important en aquest nou ordre. És el moment que es tornaran a legalitzar els partits polítics i sindicats que amb el franquisme s’havien prohibit com la UGT, CCOO, CNT… més tard tindrem  a ERC, el PCE i la creació de nous partits com el que va encapçalar Suarez, la UCD. Són també els anys de l’ increment de la lluita armada al País Basc, amb E.T.A. al capdavant, formacions que no es creien aquest invent que s’estava venent de democràcia, i que apostava per la lluita armada com a únic mitjà per aconseguir l’emancipació del poble basc. I finalment, durant aquests anys a Catalunya són els anys de manifestacions massives als carrers de Barcelona demanant i exigint la llibertat de presos polítics i l’amnistia, així com un estatut d’autonomia.

Sota aquests tres lemes els barcelonins es mobilitzaven per què encara creien que amb un canvi de règim podrien millorar el seu paper com a comunitat autònoma forçada a pertànyer a l’Estat Espanyol, però les mobilitzacions van acabar amb càrregues policials, detencions, ferits i empresonaments, cosa que va fer que per alguns sectors catalanistes, el nou règim que s’estava venent pels canals de televisió, premsa i ràdio fos una mentida, i solament fos una continuació d’un franquisme agonitzant, emmascarat dins d’una falsa democràcia i que no prometia grans canvis en l’statu quo de l’Espanya dels anys vuitanta.

 

 

 

 

La independència dels comtats catalans, el naixement de Catalunya.

Quan va néixer Catalunya? Aquesta és una pregunta que sovint molts catalans ens fem però que sovint no aconseguim cercar una resposta que ens sigui complaent. Sempre s’ha dit que Catalunya és un país amb una història mil·lenària, si partim d’aquesta base, per saber el seu origen hem de retrocedir mil anys enrere i situar-nos al segle X.

Què era Catalunya al segle X?, el territori que forma l’actual Catalunya era solament un conjunt de comtats governats per un comte i que depenien vassallàticament del sobirà carolingi, és a dir, del rei dels francs, que des de temps de Carlemany els diferents comtes li juraven fidelitat a canvi de protecció i auxilium. Això era molt important per un imperi com el carolingi, ja que el territori que formava l’actual Catalunya era conegut per ser formar part de la Marca Hispanica. Aquesta marca, no era l’ única que hi havia a l’imperi, hi havia la marca danesa (embrió de l’actual Dinamarca) , la marca bretona, la marca panònica… Aquests territoris eren territoris de frontera, és a dir, que eren territoris encarregats de protegir els límits de l’imperi carolingi i a més disposaven d’una mena d’exèrcit permanent.

Els primers comtes que s’han documentat dels territoris que actualment són part de Catalunya són: Rostany (comte de Girona) i Berà I (comte de Barcelona). Però a part d’aquests dos comtats n’hi havia més com: Osona, Besalú, Urgell, Pallars, Cerdanya, Empúries etc. Tots governats per un sol comte i de vegades aquest podia administrar més d’un sol territori, donant fruit a diverses unions territorials, la més famosa seria: Barcelona-Girona-Osona, nucli principal de la nissaga del casal de Barcelona. Aquests comtes eren designats directament pel sobirà franc, però fou a partir de la Capitular de Quierzy al 877 feta pel rei Carles el Calb, que permetrien als fills primogènits heretar el patrimoni i comtat del comte en qüestió.

D’aquesta forma naixerien les dinasties hereditàries i d’aquesta manera Guifré el Pelós fou el darrer comte designat directament pel rei, a partir d’ ell seran els seus fills els hereus dels comtats que el pare governi. Del govern de Guifré podríem destacar Va iniciar una important tasca de poblament de l’extensa àrea que tallava les comunicacions entre els comtats d’Urgell, Cerdanya i els de Barcelona i Girona. El Ripollès, la plana de Vic, el Lluçanès, Moianès, Bages i Baix Berguedà estaven despoblats des de la revolta d’Aissó i Guillem. Amb l’ajuda del seu germà Sunifred va organitzar tot el que seria el comtat d’Osona, amb una sola diòcesi. Amb la voluntat de consolidar aquesta unitat territorial va fundar importants monestirs com Ripoll o Sant Joan de les Abadesses i va restaurar la seu episcopal de Vic al 877.

La defensa dels seus comtats contra la penetració sarraïna va ser una altra fita seva. Guifré I es va enfrontar al cabdill musulmà Ismail Ibn Mussà, de la poderosa família dels Banu Qasi, que s’havia apoderat de Saragossa. Al 897, el nou governador musulmà de Lleida va emprendre una altra ofensiva contra Barcelona. En la batalla, els homes del comte varen ser derrotats i ell mateix ferit de mort a prop de Navès.

L’afebliment del poder central carolingi va anar comportant una autonomia més gran dels diversos comtats catalans, tot i així els comtes seguien reconeixent la potestat reial (recordem que encara que els comtats passessin a ser patrimonis hereditaris, els diversos comtes havien de seguir jurant fidelitat al monarca carolingi, ja que depenia d’ ell encara).

Quan el nét de Guifré, anomenat Borrell (futur Borrell II), va arribar al poder al 947 la dependència dels comtats amb el regne franc ja era inexistent. Tot i així Borrell II va suplicar l’ajuda del sobirà quan es van produir les incursions d’Al-Mansor contra el territori català al 982, 984 i 985. La impossibilitat del rei franc per ajudar-lo va marcar un abans i un després en el futur dels comtats catalans.

Al 988, quan Barcelona i Borrell II s’estava encara refent dels atacs d’Al-Mansor, el rei franc Hug Capet va sol·licitar al comte que renovés el pacte de vassallatge, però això, va ser l’últim acte que els reis francs farien amb els comtes catalans, la paciència de Borrell es va acabar i no estava disposat a renovar el jurament al veure que el seu senyor i rei no exercia les tasques pròpies de senyor, no havia enviat ajuda i havia deixat Barcelona a mercè dels saquejos i destruccions de les ràtzies del musulmà. Borrell II no va ni contestar la carta que el rei franc va enviar i va trencar el pacte de fidelitat. És aquesta decisió, presa al 988 que marca la desvinculació definitiva amb el regne franc, i marca l’ inici i el naixement del territori que actualment forma Catalunya. S’haurà d’anar veient com en els segles següents, aquest territori es va formant a ell mateix, es va expandint i va madurant dins del sistema feudal i esdevindria una entitat politico-administrativa pròpia, amb uns sobirans que voldran portar una corona catalanoaragonesa més enllà de les costes de Salou, ja que és des d’aquelles platges amb més de cent cinquanta vaixells va salpar “El Conqueridor” per conquerir i annexionar Mallorca, Eivissa, Menorca i Formentera.

 

La historia a través de la pintura: 524 anys de la conquesta de Granada

Avui, concretament dia dos de gener de 2016 fa exactament 524 anys que Granada fou lliurada als Reis Catòlics: Isabel i Ferran a mans de l’últim cabdill del regne nassarita, anomenat Boabdil. Efectivament, amb la conquesta de la ciutat de Granada, capital de l’últim reducte de l’antic regne d’Al-Àndalus es posava fi a una llarga etapa i procés històric, mal anomenat pels historiadors com la Reconquesta. Dic mal anomenat, perquè aquest terme és sovint usat per explicar un procés que va durar quasi vuit segles, i realment els historiadors i sobretot medievalistes si poden eviten usar-lo. Per què? Per què molts consideren que el terme reconquesta és erroni, ja que no es reconqueria un territori que havia format part de la corona de Castella, perquè aleshores no existia. Abans de l’invasió musulmana al 711, a la Península hi havia el regne visigot amb capital a Toledo, no obstant, el regne de Castella i el regne d’Aragó, es creien hereus d’aquest regne i van decidir recuperar-lo de les mans dels infidels musulmans, organitzant a mode de croada, un llarg període carregat de conflictes armats que va culminar al 1492 amb la conquesta definitiva del regne nassarita de Granada.

Sovint hi ha moltes formes d’interpretar esdeveniments històrics, el més comú és pel mètode escrit, les gestes, les grans cròniques ens relaten processos històrics escrits per un o diversos autors que sovint i majoritàriament, quan es tractava d’una història nacional d’una corona, regne o imperi, estaven supeditats als interessos polítics i propagandístics per enaltir les virtuts d’aquell regne i ressaltar els defectes de l’enemic al qual es combatia. Però hi ha altres formes d’il·lustrar esdeveniments històrics, i un altre d’ells és la pintura. En aquesta entrada analitzarem els missatges que ens vol transmetre l’autor Francisco Pradilla en la seva obra: La rendición de Granada.

L’esquema de la pintura és senzill, com a principals protagonistes, muntats als respectius cavalls trobem, en primera instància la reina Isabel, que és la primera que ens ve a la vista quan mirem la obra, ressaltant potser la prominència de la representant del regne de Castella davant del representant del regne d’Aragó, en aquest cas Ferran que el veiem en segon terme, més petit i potser no tant majestuós per les teles, les joies, la corona, el seu cavall i els símbols de poder. Això podria desmentir el famós mite dels reis catòlics “tanto monta, monta tanto”, que volia dir que tant Isabel com Ferran eren reis a parts iguals, dels seus respectius regnes, però a la pràctica, els historiadors no s’equivoquen en afirmar que no fou mai així. Isabel era la que exercia el poder absolut, i la que esdevenia figura indiscutible per sobre del seu marit. L’autor juga amb la perspectiva per destacar aquesta primera idea. Si ens acostem, el contrast es veu sobretot en les bèsties, Isabel condueix un cavall blanc, el blanc era sinònim de puresa, de majestuositat i de raça, just el que l’autor volia expressar amb la figura de la reina. Per altra banda, el cavall de Ferran és de color marró, amb el cap abaixat, tapant-li el morro amb metall i mirant a terra, és potser un signe de diferència clara entre els dos monarques? L’autor ha volgut transmetre aquesta diferència del poder que va exercir cadascun a partir de les bèsties que conduïa cada un d’ells? Ho deixem per a la reflexió dels lectors.

Sin título

A la part esquerra, ens trobem amb l’altre personatge que forma aquesta tríade, el cabdill musulmà de Granada, anomenat Boabdil que veiem que està entregant als reis catòlics les claus de les portes de la ciutat de Granada. El veiem a la mateixa alçada que el rei Ferran, destacant la inferioritat d’aquest per sota de la reina Isabel. L’autor ens mostra a l’enemic, a l’infidel i al derrotat, al que no li queda més remei que rendir-se davant la totpoderosa reina de Castella. Veiem que l’ha pintat vestit de color negre, vestit amb teles fosques i amb una capa de color blanc per ressaltar la seva figura. El seu cavall és també negre i curiosament està en la mateixa posició que el cavall del rei Ferran, evidenciant la submissió, la rendició i la derrota, sens dubte se’ns transmet aquest missatge. Perquè el color negre? Se m’acudeixen dos motius:

1- Per diferenciar el seu cavall dels altres dos i ressaltar d’aquesta manera la composició i la tècnica del color.

2- Per transmetre el missatge del color negre, el negre s’associa amb la mort, la soledat, el mal, el dimoni, el color de l’ africà i del musulmà en contraposició amb el color del bé, que seria el blanc, plasmat en el cavall de la reina Isabel, on s’evidencia que encarna els valors cristians de puresa, prudència, defensa del bé i la lluita contra el mal, així com també la pau.

Sin título

També caldria ressaltar les expressions dels tres personatges principals, en primer terme la reina Isabel somriu orgullosa al veure que el cabdill musulmà accepta la rendició i es treu les claus de la ciutat de Granada. Veiem que es mostra afable al veure que s’ha assolit un somni que va començar feia vuit segles amb la rebel·lió de Pelai a Covadonga, i que ara s’ha assolit amb la conquesta de la última ciutat important de l’antic Al-Ándalus. Al rei Ferran també ens el representa amb aquest tipus d’expressió, orgullós, content i ansiós per rebre les claus de Boabdil, el veiem ja amb la mà estesa esperant l’entrega. A la banda esquerra, l’expressió facial de Boabdil és de resignació i a la vegada com de sorpresa al veure que ja no hi havia res a fer per recuperar Granada, i que la derrota suposaria un abans i un després en la història d’Espanya i posteriorment en el marc internacional europeu.

Sin título.png

Per últim hem de centrar la nostra atenció en el seguici dels respectius monarques. A la banda dreta, darrera de la reina Isabel veiem majoritàriament dones, contentes i somrient al veure que la seva reina ha aconseguit allò tant preuat. Les veiem mirant-se entre elles, deduïm que parlen per la mirada, ja que no tenen la boca oberta, i ens podem imaginar què està pensant tothom. Les dones les veiem ricament ornamentades, carregades de joies i amb les millors teles de l’època, segurament eren dones molt properes a la cort i molt properes a la reina. Pel que fa als homes, majoritàriament veiem militars muntats a cavall, els alts mandataris de l’exèrcit castellà i aragonès, amb les armadures lluents, amb moltes condecoracions i amb la creu de l’ordre de Caravaca i Santiago molt presents, ordres militars que van néixer per combatre als infidels al segle XII, quan la reconquesta s’havia iniciat fa temps.

Sin título.jpg

En tot moment es destaca la contraposició entre la superioritat cristiana i la inferioritat musulmana, els cristians com a portadors del bé en la seva lluita per la defensa de la seva fe i als musulmans com a heretges, infidels, portadors del mal que encarnen els defectes d’una societat i un món profundament marcat per la religió. També destaca sobretot l’home que està en primera línia, amb un vestit portador de l’escut heràldic dels reis catòlics, on veiem l’escut de Castella i Lleó representat pel castell de tres torres i el lleó roig i per part aragonesa les quatre barres i les àligues sicilianes que es van incorporar a l’emblema de la corona d’Aragó un cop es conquereix Sicília per Pere el Gran, fill de Jaume I, aquest escut dels reis catòlics, també el veiem en la vestimenta del cavall del rei Ferran, on veiem les fletxes i el jou que usaren en el seu escut i que el franquisme s’encarregarà de recuperar per reforçar la identitat castellana, així com l’àliga de Sant Joan que va ser introduïda pels reis catòlics i que fou hereva d’un passat medieval.

Sin título.png

Sin título.jpg

Si ara tornem a mirar a l’esquerra, veurem que el seguici del cabdill musulmà és un seguici sotmès, derrotat i resignat. Amb expressions de tota mena, veiem musulmans amb cares de neguit, d’ enfadats i de malfiança al veure les majestats catòliques, és la part que ens evoca a una resistència que encara és latent després de poques hores de la caiguda de la ciutat. Per acabar, les altres expressions i postures les trobem en els musulmans que ens transmeten la submissió, són els que no els queda més remei que acceptar la derrota, els veiem reverenciant als reis catòlics, abaixant el cap i creuant les mans, fins i tot podem veure’n algun que està resant, segurament pel futur de la ciutat acabada de perdre.

Sin título.png

Tal i com veiem, una pintura, en aquest cas un oli sobre tela, ens transmet molts missatges subliminals, ens vol explicar una història central, però a la vegada històries subalternes que es plasmen en la composició de la peça. Aquesta pintura es va fer al 1882 per encàrrec del Senat espanyol i va ser un encàrrec que responia a uns motius polítics i ideològics, l’exaltació de la unitat espanyola i l’expressió més viva dels veritables valors espanyols que haurien de conduir l’Espanya de finals del segle XIX, i que havia d’aprendre dels avis sobirans que havien regnat a la Península. Estem en època de l’auge dels nacionalismes, tant a Espanya com a Catalunya, no és estrany que aquests tipus d’encàrrecs es fessin amb objectius molt clars sota el mandat de la monarquia d’Alfons XII. Espanya estava entrant en una nova etapa, i la pintura que es faria en aquests anys en seria una prova d’això.

 

 

Posar-se guapa a l’Edat Mitjana

Al contrari del que hom pensa, fruit majoritàriament de la literatura, novel·la històrica o simplement dels tòpics sobre l’Edat Mitjana que han arrelat en el pensament de la gent corrent que no és especialista en el tema, parlem d’una època ni més ni menys que les altres, ni bàrbara ni civilitzada en la seva totalitat, ni violenta ni pacífica. El concepte de civilització és molt ambigu, i s’usa molt a la lleugera, un exemple és que al segle XXI ostentem de pertànyer a societats civilitzades, però en canvi seguim presenciant actes, horrors i  atrocitats dia a dia en el si d’estats que curiosament tenim com a referents de l’ésser suprem civilitzat. Els Estats Units són un dels països que més “diuen defensar els drets humans i internacionals”, no obstant, la venda d’armes esta permesa, la pena de mort també, i encara podem sentir les seqüeles de Guantanamo o la mala fama que els hi ha donat la famosa pena per “cadira elèctrica”. Tot això són elements que fan que la humanitat busqui respostes a preguntes absurdes que no fan més que perpetrar l’enorme desengany que patim cada dia amb el nostre món teòricament “globalitzat”.

Actualment a la societat europea, perquè és el cas que ens ocupa, sobretot en els sectors femenins, la preocupació per estar guapa,  ostentar d’un bon cutis, maquillar-se per fer goig i cridar l’atenció sobretot de l’altre gènere és inherent en el conjunt social del qual formem part. Però això no és nou, antigament, molt abans de l’arribada del període medieval, les dones ja usaven tota mena de productes per realçar la bellesa: cosmètics, tractaments de pell, banys higiènics, relaxants i fins i tot medicinals, tints per tenyir el cabell, tractaments per no envellir… Si pensem un moment, ens vindrà al cap segurament la dona més presumida de l’antiguitat clàssica, Cleopatra, una dona que segur que n’hem sentit a parlar i ens la imaginem tot el dia envoltada de serventes, totes molt d’una bellesa excepcional, fruit de l’exotisme de les terres egípcies, amb els ulls pintats de negre, donant-se banys de llet de burra per mantenir una pell immillorable. A part d’ella n’hi ha molts més exemples que no destacarem ara a aquí.

L’Edat Mitjana no fou ni una època fosca, bàrbara, ni on la gent era lletja, on no es rentaven, i sobretot, m’agradaria desmuntar la mentida més gran que s’ha convertit en tòpic: la de que la gent no tenia cura del seu cos ni de la seva salut. M’agradaria en aquesta entrada centrar-me sobretot en el sector femení del període baix-medieval. En una Europa dominada per la cultura gòtica, on es manifestava per tot arreu, ja fos en l’art, la mentalitat, la filosofia, la política, els vestits, les catedrals, els monestirs, les cases, el tipus de vida o inclús la forma de menjar, la moda gòtica va marcar profundament les maneres com les dones medievals cuidaven el seu aspecte. Per explicar tot això m’he valgut sobretot d’un capítol de la tesi de la doctora Teresa Vinyoles La vida quotidiana a Barcelona al 1400, un capítol que ens parla de la cura del cos.

 Músics medievals, tocant possiblement flautes travesseres

El primer que hem de saber és que a l’Edat Mitjana, especialment a finals del període, la dona era vista com la font de tot el pecat i el mal, i no se la tenia en gran consideració, sobretot per part dels predicadors i de l’Església en general. Francesc Eiximenis i Sant Vicent Ferrer en els seus sermons i escrits ja s’escandalitzaven de que la dona apliqués tota mena de productes i cosmètics per representar la bellesa femenina. Això és a ulls de l’Església pecaminós, ja que segons ells, el fet d’usar tota mena de productes per canviar la imatge externa d’una persona, era atemptar directament contra la creació de Déu, ja que alteraven profundament l’aspecte d’una persona, i era considerat un frau contra la natura creadora de Déu.

Sabem que a les ciutats medievals, sobretot a Barcelona hi havia banys públics, i la dona segurament els freqüentava, cosa que també era mal vista per l’Església, perquè es considerava que la dona que anava als banys públics era tinguda per una dona “alegre” és a dir, una prostituta, ja que els banys públics s’associava en moltes ocasions als bordells encoberts de la ciutat, a part dels ja existents, que a Barcelona eren dos. Aquests banys existien, però no sabem amb certesa amb quina freqüència els avantpassats medievals anaven diàriament o ja posats, anualment als banys. A l’Edat Mitjana es creia que el bany era bo pel cos, ja que tenia propietats higièniques, relaxants, medicinals i sexuals segons la mentalitat. A les cases no inventariem recipients destinats a banyar-se, trobem gibrelles, bacins, però no aquells recipients grans de fusta destinats a banyar-se que veiem de vegades pintats als retaules i miniatures gòtiques. A les cases tampoc es troben normalment miralls. Altres activitats de la vida quotidiana que les trobem documentades, el bany amb prou feines apareix enlloc. Això no és suficient per afirmar que la gent no es banyava gairebé mai. Sabem que els banys anaven acompanyats de productes destinats a perfumar el cos que no pas a netejar-lo, els autors medievals quan parlen dels banys ens descriuen especialment els productes de bellesa i els perfums que es feien servir. Bernat Metge ens parla dels productes que utilitzaven les dones als banys: molts perfums i aigües, calç viva, orpiment, olis, sabons, estopa, banya de cabró, caparrós, sang de voltor, tela de cabrit calda, drap de cànem passat per cera blanca fusa e altres innumerables materials qui et provocarien vòmit si els oïes.

 Dones tocant instruments, veiem guitarres, pandereta, platerets…

Sabem per alguns documents que de vegades es feien banys a base d’aigua d’herbes: documentem la serventa d’un cavaller que renta les cames del seu senyor amb aigua calenta i herbes, no ens diu quines herbes, però si que tenim un receptari de productes de bellesa del segle XV, i a allà hi ha una fórmula per preparar el bany perfumat a base de murtra, llor, romaní, espígol, roses, flor de magrana, fulla de llentiscle i menta, que servia per tenir el cos olorós i fresc. Veiem doncs com la principal finalitat del bany és tenir el cos perfumat, treure-li la olor, i sobretot de la suor. Entre els perfums que es feien servir n’hi havia alguns considerats “perfums honestos” i d’altres que tenien una aroma més forta, com el mosquet e l’albàbia e semblants si en porta no dóna bon eximpli de si mateixa, ne son odors honestes. Per això les dones que volien ser tingudes per honestes no s’havien de posar perfums d’aquest estil. Al tocador de la reina Maria de Luna trobem documentats productes de bellesa com ara: perfum de violetes, aigua de roses, benjuí, almàciga, ambre, molts dels quals la reina se’ls  feia portar d’Alexandria. Evidentment no totes les ciutadanes podien usar productes de bellesa tant refinats ni podien fer-se’ls portar d’ultramar, però tenien manera de confeccionar-se’ls elles mateixes.

 Dones i homes medievals banyant-se.

Sabem que moltes de les dones d’altre temps havien conservat coneixements ancestrals de medicina, farmàcia i cosmètica que nosaltres desconeixem. Hi ha un receptari que s’ha publicat recentment de cosmètics de finals de l’Edat Mitjana que estava destinat a les dones exclusivament per tal que elles mateixes preparessin a les seves llars productes de bellesa i remeis casolans, posant al seu abast coneixements de medicina popular, receptes heretades de l’Antiguitat o procedents d’Orient per mitjà dels àrabs. Dóna per segur que moltes dones coneixien una infinitat d’herbes, sabien destil·lar aigua de roses, fer bàlsams i ungüents depilatoris, les fórmules de les quals podien trobar escrites en algun llibret, però que especialment passaven de mares a filles, tal i com afirma Vicent Ferrer “qui culpava de molts mals a les mares que ensenyaven a depilar-se i pintar-se a llurs filles”.

Algunes fórmules semblen molt complicades, ja que inclouen productes molt rars, però moltes d’elles semblen aplicables a la medicina i cosmètica casolana, sobretot si tenim en compte que durant les darreres generacions les dones hem perdut molts coneixements ancestrals d’aquest tipus, mentre les nostres besàvies fabricaven sabons, perfums, lleixius i coneixien infinitat de remeis a base d’herbes, nosaltres ho anem a comprar tot fet a la farmàcia i perfumeria. Bernat Metge és testimoni dels coneixements que tenien les dones del seu temps sobre cosmètica: Aprenen a destil·lar, de fer untaments, de conèixer herbes i llur virtut, e la propietat de les figues seques, e de llur aigua, de la sang e sagí de diverses animals, e de la llet de somera. Els productes que es feien servir eren generalment però no exclusivament d’origen vegetal. Algunes receptes es feien servir arrels, fulles, escorça, flors de moltes plantes (farigola, tarongina, roses, clavells, magrana…) brots d’esbarzer, fruites com la figa, sucs vegetals a base de col, cogombre, porros. I també una gran quantitat d’espècies i resines: mirra, l’encens, i l’opi. Farines de faves, blat, arròs, olis de diferents vegetals, vins, vinagres, lleixius a base de cendres d’arbres diversos, aigües destil·lades, sabons, pólvores…

També trobem productes d’origen animal com la sèpia de la que es feia servir els ous, la carn i la calç, especialment per a fer productes que emblanquien i embellien la cara, el sèu i la sang d’algunes bèsties i també el fel (de cabra, de porc, i de bou), ous de gallina, de formiga, de corb (aquests últims servien per conservar el cabell negre). Animalets com ara rates, eriçons, orenetes, guatlles (que es fan servir ben fregides i picades per fer una pols que també servia per deixar el cabell negre). Alguns dels productes deurien ser molt repulsius, i especialment fastigós ens ha semblat que feien servir els barbamecs per a fer-se créixer la barba a base de fems de gos i rata, que s’aplicaven sobre la cara. Així mateix també trobem documentats els productes que sortien de la terra, com la mateixa argila, propietats de la qual ja coneixien els romans, si no trobem argila podien fer ungüents amb pols de rajola vermella, marbre, sal, gemma, plom, calç, amoníac, l’alcanfor, i servien com a remeis i productes de tocadors. De tota manera, més que els productes que feien servir, interessa a aquí, saber per quina finalitat es feien tots els ungüents, aigües , pólvores i olis, quines eren les preocupacions dels avantpassats medievals i els seus gustos pel que feia al seu aspecte físic.

Pel que fa als homes, poques vegades se’ns parla de la bellesa masculina  i sembla que en general hi podia haver una despreocupació al respecte, però no era així. Els homes havien de mostrar la barba ben arreglada, si no tenien barba o gens, havien de mirar de fer-se-la créixer a base dels ja citats productes. Els homes no s’afaitaven, se la retocaven amb depilatoris per donar forma o s’ho feien pels barbers. Sabem que també algun s’afaitava el pubis, com una pràctica més o menys afrodisíaca. També era més comú que es tenyissin els homes grans els cabells per semblar més joves, que no pas les dones velles. Bernat Metge ens diu que alguns s’arrissaven els cabells com les dones, fet que ell mateix lamenta. Sabem que feien servir perfums, s’arreglaven les celles, però en canvi, la seva higiene donava molt que desitjar, i el mateix autor afirma que els seus conciutadans masculins no eren el mirall de la higiene ni de bon tros.

Moltes descripcions tenim de l’ideal de bellesa femenina d’aquell temps, la bellesa gòtica consistia en una pell molt blanca, cabells llargs i preferentment rossos (o molt negres entre les mores), les galtes, ben llises sense pèl ni pigues, les celles ben dibuixades, primes i arquejades, els ulls grans i ombrejats de fosc, dents blanques, llavis i genives vermelles, pits petits i rodons, malucs i cintura estreta, mans molsudes, dits llargs, ungles llargues i pintades.

Les dones que volien acostar-se a l’ideal de bellesa que es descriu a Tirant Lo Blanc tenien remeis que les ajudaven. La primera i principal tasca consistia en emblanquir la pell, primer de tot s’havien de depilar i posar certs productes que eliminessin les pigues, taques i altres impureses de la pell del rostre. Un cop preparada la cara s’havia de procedir a emblanquir-la, trobem blanquets fets a base de marbre, calç, sèpia, dragontina, blat, arrels de diferents plantes. La pell blanca sembla que fos realment el més important per la bellesa de la dona. Un cop aconseguida la pell blanca, sobretot la cara, mans i pits, s’havia d’atendre els cabells. La moda era tenir cabells rossos i llargs, i hi ha productes per tenyir-se’ls, es recomanava usar un lleixiu fet amb fusta de cedre blanc i escorxat. Aquests cabells només estava ben vist que els portessin solts les noies solteres, les casades els havien de dur recollits i tapats. De la mateixa manera hi havia productes per aconseguir les dents blanques, els llavis vermells, per arreglar-se les celles, es pintaven l’ombra dels ulls amb una pols feta d’argimoni, almes, càmfora, cendra d’encens, màstec, goma aràbiga, plom cremat.

 La moda gòtica oferiria un aspecte de la dona de la manera que es veu a la miniatura.

De manera que la moda gòtica consistia en això, la dona medieval en el fons tenia una preocupació pel seu cos, i per fer bona olor, i estar bella a ulls dels homes. Passa exactament el mateix que ara, ja que som hereus del passat medieval, un passat del qual ens n’hauriem de sentir plenament orgullosos, però per desgràcia no és el cas, ja que els tòpics generalitzats encara són ben presents en la mentalitat de la gent del XXI, i contribueixen a distorsionar la realitat de l’època medieval, una època que els medievalistes fan mans i mànigues per tornar-li la seva realitat històrica al pensament de la gent.

Fonts consultades:

–  Legoff , Jacques, (2003) ¿Nació Europa en la Edad Media? Barcelona: Crítica (1a edició)

– Vinyoles, Teresa, (1985) La vida quotidiana a Barcelona vers el 1400. Barcelona: Rafael Dalmau

 

Les últimes hores de Companys. De l’idealista al president màrtir.

En memòria del 75è aniversari del seu afusellament, és inevitable obrir la televisió o la ràdio i que en aquests dies no sentim parlar d’un dels personatges més estudiats pels historiadors, els quals li han dedicat nombroses pàgines i pàgines per tal de reviure la seva memòria, honrar la seva figura i sobretot, reivindicar la seva mort. Autèntics mars de tinta han fet córrer els historiadors sobre l’expresident Lluís Companys, tots recordem la seva figura o n’ hem sentit a parlar algun cop o altre sobre ell, però el problema és que, de vegades, la història fa seure als seus personatges als llocs d’honor que es mereixen, i en aquest cas, Companys gaudeix d’un lloc d’honor en la història, i, per desgràcia, aquest lloc se l’ha guanyat a partir dels fets que el van portar a la seva mort, o més ben dit, al seu assassinat. En aquesta entrada repassarem els últims dies i les últimes hores del president màrtir, i veurem com, tot i el que diuen algunes llengües afilades i ignorants per les gàbies de la televisió, que actualment gaudeixen de tota impunitat, la figura de Companys està molt allunyada de les fal·làcies que es llancen cada dia aquells que diuen ser historiadors, però no són res més que els cadells d’una “democràcia”, que en 40 anys, encara no ha anul·lat el consell de guerra que va permetre afusellar-lo a Montjuic, ni han demanat perdó públicament, tal i com si que ho van fer al seu dia França i Alemanya per haver col·laborat en la seva detenció i entrega a les tropes franquistes al 1939. Començarem l’entrada en una data assenyalada, al 6 d’octubre del 1934, amb Francesc Macià mort ja fa un any, i Companys al capdavant de la presidència de la generalitat. Ens endinsem en la figura de l’home, l’idealista, el revolucionari i el màrtir.

Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!

Amb aquest discurs pronunciat des del balcó del palau de la Generalitat, Companys fixava i creava, tal i com deia el manifest l’Estat Català de la República Federal Espanyola, oferia Catalunya com el reducte indestructible dels ideals de la República espanyola, davant l’auge dels grups de caire ultradretà, fortament vinculats al feixisme que ja havien assumit la presidència del govern espanyol, i s’havien constituït com la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), amb José Maria Gil Robles al capdavant. Per tant, mentre que a Madrid estaven manant les dretes, a Catalunya, com sovint passa al llarg de la història, es produïa la situació contrària, les esquerres eren les que assumien les facultats de govern. Catalunya era proclamada com a un estat independent, i Companys era el principal i màxim responsable d’aquesta declaració secessionista. El president republicà instava a tota la població de Catalunya a defensar la república, els ideals republicans i la pàtria del feixisme amb les armes si calia. Arreu de Catalunya però, es van produir alguns motins, escamots patrullant carrers, vaga general, crema d’esglésies i un ambient revolucionari general a tot Catalunya que va fer saltar les alarmes a Madrid.

La resposta de Madrid, no va tardar a deixar-se aparèixer, es va declarar l’estat de guerra al Principat, l’exèrcit espanyol i la guàrdia civil van entrar a Barcelona per tal de detenir a Companys i tot el seu govern. Es van instal·lar bateries d’artilleria a la Plaça Sant Jaume i es va bombardejar el palau de la Generalitat i l’Ajuntament. Companys i els seus homes estaven dins, i fins que van acceptar que no podien resistir més, van sortir del palau i van ser arrestats tots, d’entre els homes més destacats hi havia Joan Casanovas, que era el president del parlament i la mà dreta de Companys. L’estat català, va durar, ni més ni menys que 10 hores. Companys i tot el seu govern van ser conduits al vaixell-presó ancorat al port de Barcelona anomenat Uruguai. Alguns historiadors afirmen que aquests fets i sobretot la proclama de Companys no foren una declaració separatista, tot i que tenia alguns components separatistes. Tal i com diu Manel López Esteve, l’acció de Companys tenia elements d’heroisme i coratge, però també de tragèdia. Alguns l’acusaven d’haver comès un greu error que havia sigut llançar per la borda l’autonomia de Catalunya. Això seria fer trampa, tal i com diu, hem d’entendre el 6 d’octubre en el seu context, Companys el que va fer va ser actuar com a cap visible d’un govern: va engegar una acció encaminada a redefinir l’Estat republicà i l’autonomia catalana davant l’amenaça efectiva sobre la República democràtica, l’autogovern i el projecte reformador que suposava l’entrada de la CEDA al govern central.

El govern de la Generalitat va romandre empresonat fins a la victòria del Front Popular del 1936, les esquerres tornaven a guanyar les eleccions al febrer d’aquell mateix any, i és digne de veure, perquè hi ha imatges enregistrades del moment, com Companys és alliberat de la presó que era considerat com un pres polític, i tot el seu govern, és pujat a un descapotable, amb el màxim luxe i clamor popular i és aclamat per tots els carrers de Barcelona, que bullien de la gent que hi havia, amb una Plaça de Sant Jaume plena de gom a gom. Tornava el cavall de batalla en uns temps molt més difícils que al 1934. Quan surt del cotxe, és aplaudit i cridat per tots els barcelonins, un cop puja les escales per a sortir al balcó de l’Ajuntament, es troba amb una Plaça Sant Jaume que no s’havia vist mai, des del 1931, una plaça que esperava escoltar les paraules d’un president injustament tancat a la presó durant dos anys. És en aquest moment, quan Companys proclama el seu discurs més famós, i el que l’ha fet passar a la història:

Catalans! Catalans!: Comprendreu que he de fer un esforç per a superar l’emoció d’aquests instants i poder-vos dirigir la paraula. És el meu poble, el nostre poble, és aquesta Plaça i és aquest balcó …!  Tornem a reprendre la nostra tasca després d’hores doloroses i amargues.  Per la voluntat, per l’afecte i per la simpatia de la sagrada onada popular, som altra vegada ací.

Venim per servir els ideals. Portem l’ànima amarada de sentiment; res de venjances, però sí un nou esperit de justícia i reparació. Recollim les lliçons de l’experiència. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vencer!

Heus ací el vídeo (extret de youtube)

Al 18 de juliol del 1936, es produeix la famosa sublevació militar al nord d’Àfrica comandada pel general Franco, fet que portarà a una duríssima Guerra Civil que durarà 3 anys. 3 llargs anys de mort, fam, misèria, por, terror, inseguretat, esperança i anhels de llibertat. Així és com es va viure la guerra al nostre territori. Durant aquests anys, Companys va presidir el govern  de la Generalitat, però no el Consell Executiu. Durant la guerra podriem destacar diversos fets que el van caracteritzar, va haver de liderar la unitat entre els partits sindicalistes, anarquistes, catalanistes i republicans. Volia forjar una unió que permetés afrontar la guerra amb una posició de força més gran. Però, les tensions anaren en augment, recordem els fets de maig del 1937, i per altra banda, Estat Català i alguns membres de ERC volien treure del mig la FAI i la CNT i declarar la independència de Catalunya.

Una altra acció que Companys va fer durant la guerra va ser deixar marxar del port de Barcelona a unes 5.000 persones que no simpatitzaven amb la república, un d’aquests 5.000, era Ramón de Colubí, que seria el seu advocat i defensor al consell de guerra.

Quan els franquistes estan a punt d’entrar a Barcelona al 1939, Companys i el seu govern fugen al nord del país, travessant els Pirineus i arribant fins a França. Va acabar a  La Baule-les-Pins, a la Bretanya. A allà es va quedar amagat fins el dia que va ser detingut, al 13 d’agost de 1940. En aquesta detenció hi van col·laborar les tropes franceses i alemanyes, no va ser detingut per la Gestapo, sinó la policia militar alemanya, la Wehrmacht. De París va ser dut a Madrid on se li van fer nombrosos interrogatoris, i finalment fou portat al castell de Montjuic per a fer-li un sumaríssim consell de guerra, de forma il·legal i sense garanties de res. Carme Ballester, la seva esposa ens va deixar narrat al detall com va ser la detenció del seu marit, diu així:

“dos homes vestits en civil i quatre més en uniforme de soldats alemanys van irrompre al domicili, amb les metralletes a la mà i apuntant al meu marit i a mi mateixa, i després d’escorcollar la casa i endur-se els diners que hi havia a allà, es van endur custodiat al President de Catalunya!”.

Després de passar uns dies malalta al llit, Carme Ballester es va assabentar que el president estava ingressat a París. I dies després va rebre una carta de Companys explicant que el traslladaven a Espanya i li demanava que no defallís. La pobre esposa de Companys es va assabentar per ràdio que el seu marit havia estat afusellat el dia abans i va perdre completament el coneixement. Per sort, Carme Ballester ha conservat la carta que el seu marit li va enviar, explicant com se sentia en les últimes hores abans del judici, la carta finalitzava amb aquestes paraules:

Me sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies, puix havent tots de fer el mateix camí, m’ha reservat una fi tan hermosa, per Catalunya i els meus ideals, que revaloritza la meva humil persona. Tu que m’estimes i has d’estimar, doncs, el record que pugui deixar, has de comprendre això.

No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap. Aquesta mort, que afrontaré plàcidament i serenament, dignifica. Vida meva, moriré estimant-te. El teu retrat el portaré amb mi. I el darrer pensament serà per tu i els meus fills, amb l’amor a Catalunya. Te besa, el teu espòs, Lluís.”

 Companys és portat al lloc d’execució

Companys, al castell de Montjuic és tancat en una cel·la aïllada per tal que no tingui cap mena de relació ni accés amb els altres presos que a allí s’hi troben. Al 7 d’octubre se li notifiquen els actes de processament, se l’acusa de rebel·lió militar contra el glorioso movimiento nacional, li pregunten pels “assassinats” que va cometre durant aquells dies. Companys es defensa que va prendre totes les mesures necessàries per controlar la violència dels primers dies de juliol del 1936 un cop comença el cop d’estat, i declara en favor seu que continua sent el president per què el poble l’ha escollit i no l’ha desautoritzat. Al 9 d’octubre, el fiscal lliura un document en el qual el president és considerat un “separatista” i un “extremista” i aquell mateix dia, li assignen un defensor, l’advocat Colubí, descrit anteriorment.

Al 13 d’octubre s’anuncia el consell de guerra, l’endemà mateix, el dia 14 d’octubre a les 10 del matí.

Al consell de guerra de l’endemà s’anuncien tots els càrrecs publicats contra ell, se l’acusa de “inductor de crímenes, desorden público, y responsable de sangre derramada por haber lanzado durante años hermanos contra hermanos a una lucha fraticida”. Colubí llegeix la defensa, però a penes dura deu minuts, no consta registrada a cap document. Companys s’alça i els hi diu als militars “Ustedes no tienen la culpa de mi muerte”, diu que no se’l jutja a ell, sinó al President de Catalunya.

 Sentència d’execució

 Certificat d’execució

Quan acaba el consell de guerra, s’anuncia la sentència una hora després. Lluís Companys, amb 58 anys, és condemnat “por adhesión  del expresado delito de rebelión militar, a la pena de muerte”. L’execució serà demà mateix, a la sortida del sol, al castell de Montjuic.

La data assenyalada, al 15 d’octubre, a les 6 del matí, Companys fa l’última passejada pel castell i es fuma l’última cigarreta, s’adreça als militars que l’acompanyen i els hi diu “vamos ya…”

Companys, fumant encara es dirigeix cap al fossar de Sta Eulàlia i l’acompanyen els soldats, el seu advocat, un sacerdot, el governador del castell, i  el capità de la Guàrdia Civil. Companys s’acomiada dels seus companys, va vestit de color blanc amb espardenyes (encara té els peus inflats de les tortures) i es descalça per morir trepitjant la terra catalana. Els soldats es col·loquen en fila, carreguen les armes, el president mira les boques dels canons pels quals han de sortir les bales de la mort. Abans de que ells accionin el gallet, tindrà temps de cridar: Per Catalunya!, i cau a terra mort. L’acte de defunció certificaria “muerto por hemorràgia interna”. Encara avui dia no s’ha anul·lat el seu consell, ni s’ha demanat perdó per aquesta horrible mort. Serà enterrat en un taüt de la beneficiència, la seva germana serà la que s’encarregarà de tot, s’enfrontarà amb els militars per no deixar-lo enterrat al taüt que havia comprat la seva família, per no deixar canviar-li la roba ensangonada  i portar-lo al nínxol familiar de la família, a Montjuic.

 Panteó de Luís Companys

Aquestes foren les darreres hores d’un president que va morir sent un màrtir, un home que va viure fins al final defensant el nostre país, la nostra terra, un home que estimava la seva gent i la seva pàtria. Un idealista que va morir defensant el que considerava just, el que portava tota la vida defensant i pel qual havia lluitat tant. Havia estat tancat a la presó molts cops, s’han comptat unes 14 vegades. Ha passat a la història com l’únic president afusellat de la història d’Europa per un règim feixista. La dictadura va deixar passar el temps sense que volgués moure ni una coma del seu judici. La transició, va resultar ser una autèntica farsa i tot i que es ventava que es volia dur aire fresc i nou per esborrar un passat obscur, portar la democràcia i establir la normalitat a Espanya, no va fer res tampoc. I la democràcia segueix sense haver fet absolutament res, tot i les disculpes públiques que tant França com Alemanya van proclamar ara farà uns anys. Encara seguim esperant, i esperarem el que faci falta, a que Espanya resolgui els fantasmes d’un passat que, ara mateix no ens sembla tant llunyà.

Nota: les imatges són extretes de Google, i les imatges amb els documents els trobem a la vikipèdia, que és d’on s’han extret.

Esmolant les armes per a segar les cadenes

La Guerra dels Segadors va ser sens dubte un episodi militar més, emmarcat dins de la que els historiadors anomenen “la primera gran guerra moderna”, la famosa guerra dels trenta anys. Aquest conflicte modern d’escala europea iniciat per qüestions religioses en el si del Sacre Imperi Romanogermànic, es va barrejar amb motius de tota mena, sobretot polítics i econòmics entre les potències colonials de primer ordre, sobretot l’Imperi Espanyol i el Regne de França.

El rei castellà Felip IV, anomenat el “rei planeta”, havia designat com a favorit a un personatge prou conegut encara avui dia, i que en el seu moment va ser l’home més odiat de Catalunya, Gaspar de Guzmán y Pimentel, més conegut com el comte duc d’Olivares. Aquest home havia estat designat pel rei per a planificar la guerra contra França i Flandes, finançar aquest conflicte, mantenir l’absolutisme monàrquic i reformar les arques de l’estat, així com re-activar l’economia del país i sobretot, que els diferents territoris de la península, aportessin la mateixa quantitat de recursos a la corona castellana, això es traduïa en diners, tributs, vaixells, armes, i per què no dir-ho, homes per a fer la guerra. Tot aquest projecte es va concretar en el famós memorial secret redactat el Nadal de 1624, del que se’n desprèn l’ anomenada Unión de Armas, un projecte militar amb l’objectiu de crear un gran exèrcit de tropes per a fer front a les tropes franceses i defensar els diversos regnes de la Península. Aquest gran exèrcit havia de comptar amb 140.000 efectius, 16.000 dels quals els havia d’aportar Catalunya (un 11% del total), esdevenint el territori que més recursos i esforços havia de proporcionar.

Resultado de imagen de Felipe IV

Retrat del rei Felip IV.

Però hi havia uns interessos amagats darrera d’aquestes demandes que Olivares va comunicar al propi rei castellà i les quals al Memorial apareixen d’aquesta manera:

“El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose VM (Vuestra Majestad) con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta manera irlo ejecutando con los otros reinos”

A mesura que la guerra avançava i els francesos amenaçaven ja les terres del Rosselló, Olivares va seguir demanant més i més homes i recursos per finançar el conflicte, tot això va propiciar tenses discussions entre la Generalitat i el Consell de Cent, perquè les pretensions del favorit del rei, eren contràries a les lleis i constitucions catalanes. Fins i tot es té un document en que Olivares escriu al comte de Santa Coloma i diu textualment: “Que lleve al diablo a las Constituciones y a quien las guarde también”.

Resultado de imagen de conde duque olivares

Gaspar Guzman y Pimentel, el comte-duc d’Olivares.

Al 1635 Espanya i França comencen les hostilitats i es declaren la guerra mútuament, Olivares té l’excusa perfecta per involucrar a Catalunya en el marc dels conflictes internacionals de la guerra dels trenta anys, envair el Principat amb els terços castellans i tenir dominada a la població catalana amb la pretensió de prevenir els atacs francesos a l’altra banda dels Pirineus, però els catalans no estaven per orgues ja que se sentien molt maltractats per les polítiques de les dècades anteriors, cosa que va fer que  alguns comencessin a esmolar les armes.

La realitat és que els terços que era un exèrcit de mercenaris integrat per castellans, napolitans alemanys, valons, bandolers catalans etc, havien de ser allotjats al territori d’una forma diferent, ja que no hi havia casernes ni quarters militars (establerts al segle XVIII després de la Guerra de Successió) i això es produïa el 1635. Qui els havia d’allotjar hauria de ser el poble ras, és a dir, tots aquells que pagaven impostos abusius i no gaudien de cap mena de privilegis com els nobles. A més d’allotjar-los, també havien de proporcionar unes quantes necessitats, sempre de manera gratuïta, com per exemple sal, vinagre, llit, foc, taula (menjar) i servei, en funció del nivell de cada família. El problema per a Olivares és que els catalans estaven armats degut a la situació dels anys anteriors per defensar-se de les partides de bandolers que desapareixen el 1635, ja que el darrer bandoler mític, que és en Serrallonga és executat al 1634. Els homes d’aquests terços, soldats bregats en les batalles més sanguinolentes del segle XVII i militars professionals, començaran a enviar cartes i súpliques per marxar del territori català perquè no estaven acostumats a la lluita contra els catalans. Una autèntica lluita de guerrilles, emboscades i assalts que no feien més que minar-los la moral i deixar-los un missatge molt clar; Catalunya no volia pagar més del que havia pagat i no era un territori de conquesta a mans d’estrangers.

Pels terços de Flandes, Catalunya és el “Vietnam castellà” cosa que Olivares  comença a veure i és plenament conscient, però ja és massa tard, ha encès la palla de la rebel·lió amb les guspires dels fusells. Des de la cort de Madrid es produeix un fet important, s’ordena l’arrest i empresonament dels dos homes més importants de Catalunya; Francesc de Tamarit i Pau Claris, dos homes que s’havien aliat, s’havien posat al capdavant del govern a Catalunya i volien fer reviure l’esplendor de la Generalitat, plantar cara a Madrid i preservar les constitucions i llibertats del sistema constitucional català que ara es veien en perill amb les amenaces i els atacs de Castella.

Resultado de imagen de tercios de flandes

Quadre dels terços de Flandes, del pintor hiperrealista August Ferrer-Dalmau.

La revolta havia començat a la vila de Santa Coloma de Farners on el 1640 la població es va negar a allotjar les tropes i van anar a l’encalç de l’agutzil reial Miquel de Montrodon que havia estat qui havia ordenat l’empresonament de Tamarit. El resultat és que la població local van acorralar a Montrodon i van calar foc a l’hostal on s’allotjava, com a represàlia, la vila va ser completament arrasada. Aquests fets van propiciar encara més les tensions entre pagesos i soldats. El 22 de maig, més de 2.000 homes van entrar a la ciutat de Barcelona armats, van obrir la presó reial i van alliberar al diputat Tamarit. I així arribem a la data clau, el dia 7 de juny de 1640, dia de Corpus on es van reunir un gran nombre de temporers per a ser contractats per la sega d’aquell any, i es van començar a provocar disturbis després que un pagès segador quedés ferit. És el famós “Corpus de Sang”, en el qual els segadors van assaltar i cremar les cases dels jutges mentre el virrei castellà intentava fugir, però a Montjuic un grup d’insurgents el van descobrir i apunyalar, la revolta camperola a Catalunya, havia començat i s’estenia com un foc incontrolat que només troba bosc i palla seca al seu camí.

Resultado de imagen de corpus de sang

El “Corpus de Sang” del pintor Antoni Estruch.

Davant de la difícil situació, Olivares decideix planejar la invasió de Catalunya i prepara 40.000 homes per entrar al Principat. Pau Claris, al saber d’aquesta mesura decideix trencar completament amb la monarquia castellana i s’alia amb França. En aquell moment es va creure que França seria un bon aliat, ja que els lligams eren bastant estrets entre els dos protagonistes, tenien un comerç molt actiu, molts dels immigrants de Catalunya provenien de territoris i regions franceses i el que és més important; necessitaven una gran potència per a sobreviure a les envestides de les tropes espanyoles. Aquest pacte es va signar i formalitzar a Ceret al setembre de 1640.

Al setembre, l’exèrcit castellà  amb més de 30.000 homes comencen a fustigar les poblacions de Catalunya, a Cambrils, l’exèrcit comandat pel Marquès de los Vélez, va degollar 600 persones civils després que s’haguessin rendit. El 22 de gener de 1641 guanyen Martorell, però un cop es dirigeixen a Barcelona, es lliura la famosa batalla de Montjuic, entre tropes castellanes i tropes francocatalanes. El resultat és una espectacular victòria francesa i catalana. Les tropes castellanes, curtides en mil batalles per tota Europa van haver de retirar-se al no poder fer res davant 8.000 homes i 5.000 cavallers francesos. Uns dies abans, Pau Claris havia proclamat la República independent sota la protecció de França i a canvi el rei francès Lluís XIII va ser proclamat comte de Barcelona, cosa que explica perfectament que a partir d’això, els catalans i francesos comencessin a guanyar batalles gràcies a l’ajut militar francès.

Resultado de imagen de pau claris Pau Claris.

Aquesta República Catalana va tenir una vida efímera, ja que el seu abanderat, Pau Claris, va morir al 27 de febrer de 1641 emmetzinat per aigua tofana i arsènic que li havia subministrat un espia del rei castellà Felip IV. No va ser l’únic personatge destacat que va morir aquell mateix any i més endavant; el cardenal Richelieu ho feia a 1642, el rei francès al 1643 i el comte-duc Olivares al 1645. La guerra, ara ja sense els principals protagonistes, es va allargar fins que Joan Josep d’Àustria, fill bastard del rei Felip IV, va entrar a Barcelona i des d’allà, va anar sotmetent viles i pobles al regne de Castella, cosa que gràcies a una epidèmia de pesta que hi va haver també va facilitar la feina. La pau definitiva que posaria final a aquest llarg conflicte seria la famosa Pau dels Pirineus de 1659 entre el cardenal Mazzarino per part francesa i don Luis de Haro per part castellana. Aquesta pau suposava l’amputació territorial de Catalunya i es fixava la frontera als Pirineus. La Catalunya Nord va quedar sota les possessions del regne de França i ràpidament va patir un procés de centralització política de primer ordre, com per exemple la supressió d’institucions pròpies i atacs a la llengua, ja que a partir del 1700 el català va ser prohibit en tots aquests territoris. Catalunya, seguia annexionada a la Corona de Castella, patint les conseqüències d’una guerra duríssima, on molts interessos es van barrejar entre dues potències, i en la qual van arrossegar al Principat, en un conflicte, en el qual va perdre més que no pas va guanyar. Un cop més, i així serà també al llarg del segle XVIII, Catalunya va ser convertida en una titella a mans dels poders monàrquics i absolutistes europeus, els factors militars, les imposicions legislatives o els interessos econòmics i sobretot polítics.

Resultado de imagen de pau dels pirineus

Quadre que representa el Pacte dels Pirineus. A la dreta el rei castellà Felip IV i a l’esquerra Lluís XIV de França.