La importància d’una ciutat com Manresa al segle XIV la van fer palesa els historiadors romàntics  al encunyar el concepte “El gra segle manresà” per referir-se al moment d’esplendor medieval que va viure la ciutat en un context nacional i europeu força complicat: profundes crisis econòmiques, conflictes polítics i religiosos, aparició de les grans mortaldats provocades per la pesta, etc. Aquests historiadors, si deixem de banda els impulsos romàntics que tenien i enaltien un passat medieval “positiu”, no anaven desencaminats, ja que aquest segle representa per Manresa el tret de sortida per convertir-se en una ciutat plenament baix-medieval, amb totes les característiques que se’n desprèn del concepte, ja que és el punt àlgid de l’artesania, el comerç, de  la construcció d’obres civils o religioses cabdals a la Catalunya Central, de l’ampliació de les seves muralles, de la irrupció del gòtic que impregnarà amb les seves formes artístiques nombrosos retaules, edificis i obres de tota mena, i per últim, entre d’altres factors, durant la primera meitat del XIV la ciutat viurà un increment demogràfic notable que més tard es veurà truncat i reduït a la meitat degut a la nova conjuntura social, econòmica, política i militar, passant d’unes 2.000 famílies abans de 1348 que fou l’any de la pesta negra, a 1.031 comptabilitzades per l’any 1363, i aquesta baixada demogràfica continuarà fins ben entrar el segle XV.

Sin título.jpg Vista nocturna de la Seu

398__parc-cardener-pont-vell.JPG El Pont Nou de Manresa

Manresa es convertirà en una ciutat notablement consolidada i estructurada, amb un govern que participarà dels afers polítics del Principat i adquirirà una veu important a les Corts- També ens trobem amb una ciutat que té un teixit social molt complex en el que hi trobem estaments de tota mena, gremis, professions, confraries, etc. Són molts els oficis que tenim documentats pels manresans d’aquest segle als inventaris, encants i llibres de manifests, essent el gremi dels sabaters segurament el de més pes al nucli urbà. No obstant no hem d’oblidar que també hi havia carnissers, manyans, sastres, cuireters, corredors de coll, blanquers, teixidors, mercaders, tintorers, espasers, botiguers, forners, argenters, traginers, boters, basters, assaonadors, ferrers, fusters, picapedrers, pintors, pagesos…

La ciutat tampoc va estar exempta de professions liberals ja que trobem metges, notaris, apotecaris, escrivans o jurisperits així com una multitud de clergues i eclesiàstics amb diferències clares entre els que vivien en comunitat als convents mendicants com Santa Clara i Valldaura i els que depenien directament de la Seu situada al cim del Puigcardener. Tampoc hi faltaven els altres col·lectius minoritaris típics de les ciutats medievals, aquests són els jueus que vivien en un call modest on s’han comptat unes 30-40 famílies, totes jueves. Per últim hauríem de destacar els grups marginals, un grup més ampli del que pugui semblar a simple vista i no massa estudiat a Manresa, aquest gran gruix social que acostumaven a ser entre el 10-25% de la població i que no figuraven com a ciutadans ni habitants són les prostitutes, els esclaus, lladres, pobres, rodamons, llebrosos, etc.

Aquest seria el panorama que ens trobaríem si ens traslladéssim al segle XIV i passegéssim pel clos emmurallat, és a dir, el nucli urbà protegit per les muralles manresanes. Segurament el primer en que ens fixaríem seria en els carrerons estrets, la vestimenta de la gent adequada al seu estatus social i poder adquisitiu, els colors i sobretot les olors, que en la majoria dels casos eren males olors ja que aquests carrers estrets no permetien la ventilació de l’aire i moltes pudors degudes a diferents oficis com el dels cuireters quedaven impregnades en l’ambient urbà. Però què hi havia més enllà de les muralles?

sin-titulo

Plànol dels recintes de muralles i portals diversos de la ciutat

Segurament, si creuéssim qualsevol dels diversos portals que tenia la ciutat i ens dirigíssim en direcció nord o sud ens trobaríem els ravals, i més enllà d’aquests una infinitat de camps, vinyes, horts i masos que estaven estretament vinculats tant amb la terra i possessions que els envoltaven com amb la ciutat que els acollia per protegir-los o per mercadejar amb l’excedent que obtenien del seu treball. Entre els diferents masos que tenim documentats al voltant de Manresa, hem escollit un que vam treballar fa temps a partir de la informació que ens proporcionava el seu inventari i que creiem que és un exemple paradigmàtic per estudiar molts aspectes de la vida quotidiana dels pagesos manresans. Recordem-ho un cop més, tota la informació que proporcionarem fou extreta d’un document de finals del segle XIV que com tants altres es troba al Arxiu de Protocols Notarials de Manresa, i que correspon al Liber inventariorum  IIII (1394-1398).  Es tracta d’un inventari que es va fer el dia 6 de març de 1397 per Francesca, l’esposa de Pere, pagès i cap de família del mas de la Conomina, un mas força extens envoltat de terres -segons ens diu a la introducció- “lo dit mas o casa ab ses terres, honors e posessions, laurades e ermes, plantades e no plantades”.

L’inventari que es va fer d’aquest mas és molt extens, tant pel que fa a la quantitat de béns mobles i immobles com els diferents utensilis i utillatge que trobem a les diverses cambres. Però sobretot dóna la sensació de ser un mas força gran per què vam comptar unes tretze habitacions, cambres i espais diversos. Es tracta d’un mas bastant complet amb celler, pati, pallisa i estable on hi figuren béns de tota mena, la majoria relacionats amb l’espai on hi són, cosa que ens permet afirmar o intuir quin tipus d’habitació era cadascuna, per què servia i on es trobava. Era un mas que constava de dues plantes i a part tenia altres espais i construccions que l’envoltaven a fora:

1- Planta baixa: entrada, cuina, celler i cinc cambres de les quals tres són dormitoris, una segurament seria un rebost i l’altra seria la sala o menjador on es faria la vida el temps que no es treballava.

2- Primera planta: terrat i una cambra, segurament utilitzada com a golfes per guardar eines relacionades amb els treballs del camp.

3- Altres espais i construccions: estable, pellissa i corral.

També cal destacar que el matrimoni tenia objectes en llocs i cases llogades de ciutadans manresans, segurament coneguts i amics del matrimoni, els més importants són la casa de Berenguer de Vilapacina i també la botiga de l’esposa d’en Morera on hem documentat objectes comuns i també cereals de totes classes emmagatzemades en quarteres com l’ordi, l’avena i el forment. Si féssim dues taules per simplificar l’inventari de forma més esquemàtica, en la primera analitzaríem els objectes documentats i el percentatge sobre el total corresponent a camps o conceptes diversos. Quedaria de la següent manera:

Camps Ítems Percentatge
Cuina, menjar, estris de cocció, utensilis 212 33%
Mobiliari de la llar 25 3,9%
Armes i armadures 21 3,3%
Vestimenta 43 6,7%
Roba de la llar 78 12,2%
Altres utensilis 195 30,2%
Animals 68 10,6º%
TOTAL 642 100%

En la segona taula hi constarien per una banda tots els espais, cambres, estances o propietats diverses que ens apareixen en el document i per l’altra el nombre d’objectes inventariats en cadascun dels espais assenyalats:

Estances, propietats, espais Béns inventariats
Casa de Berenguer Canet 1
Casa de Ferran de Mataplana 1
Entrada del mas 48
Cambra a mà dreta 31
Celler del mas 43
Casa/cambra a cap de la grau 19
Cuina del mas 24
Casa/cambra a mà esquerra 55
Cambra 30
Cambra 73
Terrat del mas 12
Cambra darrera del celler 69
Estable del mas 15
Pallissa 14
Pati 78
Casa de Berenguer de Vilapacina 64
Botiga de madona de Morera 59
Casa de P. sa Rabeia 2
Casa de P. Barriac 3
Mas de la romagosa 1
TOTAL:                  20 642

Els animals s’inventariaven en aquests documents, ja que podien perdurar en el temps i no es feien malbé com els aliments frescs que no es podien conservar i s’havien de consumir al mateix moment, per tant no ens diu res de verdures i hortalisses però si que ens parla de cereals, carn, llegums i altres productes dels quals hem deduït que s’extreien i es consumien, cosa que també és útil per estudiar l’alimentació medieval dels masovers manresans. Pel que fa als animals, els hem localitzat al pati, que era tancat i ens recordaria molt a un corral, també n’hem trobat a l’estable i a la pellissa. Els animals els podríem classificar de dos tipus:

– Font d’aliment i recursos, sobretot ous, llana, carn i llet: vuit gallines, un gall, trenta-dues ovelles, tres moltons i vint anyells.

– Font de treball, ja sigui agrari o de transport: dues mules.

Els dos masovers s’asseguraven amb el manteniment d’aquest pati, estable i pellissa una enorme font de recursos alimentaris com podem veure, així com ingressos i font de treball. Del gall i les gallines en treien els ous que es recollirien diàriament, la carn que segurament s’obtindria els dies assenyalats com Nadal (us sona la nadala: ara ve Nadal, matarem el gall?) i altres festivitats com actes religiosos o festes nupcials. També s’asseguraven la permanència d’aquesta font, ja que el gall tindria pollets amb les gallines podrien esdevenir pollastres dels quals n’obtindrien plomes per forrar coixins o llançols i evidentment la carn, que era molt important en la vida d’un masover per la quantitat de proteïnes que aportava. De les mules s’asseguraven una font de treball important, ja que servien per fer treballs agraris o transportar mercaderies fins a Manresa, segurament parlem de productes obtinguts dels animals o dels camps i horts que vendrien al mercat setmanal. Una altra font de recursos animals era la que hi havia al corral: 57 animals en total, d’entre els quals  trobem ovelles (34), moltons (3) i anyells (20). D’aquests, la família obtenia llana, llet i carn. Hem de pensar que la llet i la llana se’n consumiria la necessària pel dia a dia, i la resta es vendria a la ciutat, ja que hem documentat quatre pells de moltó, tres en una cambra i una al terrat i dues pintes de pentinar llana així com alguns pedaços. També al pati ens consta una altra font de recursos, és el fet que Francesca ens parli de vuit cases o caixes d’abelles que s’obtindria principalment la mel, el principal edulcorant de l’època i també el més barat, ja que el sucre fou introduït pels musulmans i era considerada una espècia i estava només a l’abast de les classes altes. També de les abelles obtindrien cera per fer espelmes potser venuda als candelers de la ciutat que elaboraven el producte final i el més comú i usat per il·luminar les estances medievals a part de les torxes.

7 - Escenas del la Edad Media.jpg

Feines agrícoles i ramaderes, la sega i l’esquilada.

Altres objectes que ens remeten a fonts d’ingressos de recursos animals són un canastell per guardar la fura i dues senderes de conills, això ens fa pensar que segurament el cap de família, en Pere, anava als boscos pròxims al seu mas i parava trampes per caçar conills tal com ho corroboren aquests dos objectes. Aquesta font animal deuria ser complementària al consum diari dels masovers ja que del conill s’obtenia carn i la pell per fer diversos tipus de peces de roba, tant vestits com roba de la llar. També documentem un bertrol que era una trampa per pescar als rius i torrents on l’aigua no estigués molt moguda i ens permet parlar de l’incorporació del peix i marisc d’aigua dolça a les dietes alimentàries de Pere i Francesca. Recordem que les carpes, truites, els barbs i els crancs de riu són encara animals que es poden trobar al Llobregat i al Cardener, els dos rius que envoltaven la ciutat.

Un altre espai o ítem molt interessant que ens remet a una altra font de recursos alimentaris és un molí per premsar olives i fer oli. A l’inventari ens apareix de la següent manera “Ítem, dues piques de pasta de III quilmades d’olives”, al veure això ens donem compte que som davant d’un molí que produïa oli pel mas ja fos per vendre o per consum propi, i que serviria per moltes coses de la vida diària: aliment, cuinar, il·luminar, fer sabó, emmagatzemar o vendre a Manresa. Aquest oli seria segurament de producció pròpia i és més que probable que les mules que els masovers tenien a l’estable contribuïssin a fer la força de tracció animal que faria voltar la mola i convertiria les olives en pasta d’oliva. D’aquesta primera acció en sortiria l’oli de més bona qualitat, ja que a mesura que s’anaven aixafant les olives tindria un color verd més intens i fins i tot una mica amarg. Un cop l’oliva quedava reduïda a pasta, aquesta es posava a la premsa i a allà es procediria al segon pas: la premsada amb el cargol que gràcies a l’acció de dues persones anaven fent voltar una barra que feia cargolar el cargol, de manera que la premsa sotmetia les olives a una segona premsada i s’obtindria més oli que s’escorreria a les piques olieres per eliminar les impureses. Aquest oli, després d’haver-lo netejat i filtrat, s’emmagatzemaria en gerres o sitries. Documentem per altra banda varis objectes relacionats amb la producció, emmagatzematge i consum d’oli: piquer de pedra de tenir oli, llumeneres, gresols, setrills, setrilleres, gerres de tenir oli i un bot.

Sin título.jpg

Il·lustració sobre el procés de producció d’oli on veiem el caragol, morters i les piques per pastar les olives.

Resultado de imagen de premsa d'oli

Mola de premsa d’oli.

Dins del concepte anomenat Cuina, menjar, estris de cocció i utensilis són 212 ítems i inventariem estris, utensilis, aliments, peces de diferents sistemes de cocció i elements pel consum diari. Dins d’aquest camp trobem entre d’altres: recipients de tenir oli, vi, cereals, carn i mel (piques, tones, bótes, barrals, carabasses, barrils, càntirs, gerres, setrills, caixes bladeres, sacs bladers, olles) i finalment un carner que servia per guardar carn, embotits i sobretot cansalada. També trobem estris que servien per a cuinar de diverses maneres: rostit (asters), fregit (paelles) i bullit (olles de terrissa o de coure i calderes), així com altres elements que ens remeten a la cocció: morters de diverses maneres i materials (pedra, coure, fusta i marbre) amb els seus boixos, que és l’eina de fusta per fer la picada o salsa, segurament amb fruits secs o espècies de segona categoria. Per portar el menjar dels fogons, focs, paelles i olles usarien els servidors i les bacines ja que en documentem nombrosos i de diversos materials, però la majoria eren de fusta o d’aram.

A dins de casa ens trobem amb aliments directes i diversos, que s’inventarien per què es conservaven en llocs especials i podien durar setmanes o mesos, són certs tipus de cereals: disset quarteres de farina d’ordi, mitja quartera de civada, cinc quarteres de forment i un sac amb espelta, ingredients principals per pastar la farina i coure la massa al forn per fer pa, sempre pa de qualitat secundaria fet amb cereals secundaris, mai res a veure amb el pa blanc que menjaven nobles, papes i reis. Algun tipus de llegum trobada són les guixes, que en castellà s’anomenen gachas (un total de 24), i finalment trobem una esquena de porc i una ensunya de sagí, a part de la possible carn o embotit que es podria trobar al carner.

El vi també era un element importantíssim i primordial de les dietes medievals, ja que era la beguda per excel·lència, oblidem-nos de l’aigua ja que en aquella època s’usaria per rentar i netejar. Hem documentat objectes nombrosos al celler de Pere relacionats amb la producció, consum i emmagatzematge. L’inventari declara múltiples tones de vi, barrils, bótes, una tina de 60 somades de vi, embuts, folladors, estris per trescolar, i carabasses per consumir-lo. No sabem però si el produïen a casa seva amb les vinyes que podrien tenir o amb el raïm que podien comprar de fora, ja que no se’ns documenta cap vinya i és per això que no ho sabem.

el vino edad media.jpg

Diferents escenes de la verema.

Per acabar hem d’anomenar els objectes que apareixen i que tenien la funció d’acompanyar als comensals a la taula. Els àpats amb tota seguretat els farien a la cuina, ja que hi figuren una taula i dos bancs, ítems que ens remeten a pensar que menjarien en aquest lloc, que a més estaria més a prop de tots els objectes per fer servir de forma més còmode. La taula es pararia amb les tovalles i a sobre d’aquestes es col·locarien les diverses escudelles que figuren al document (12), els coberts (dues culleres d’estany i ganivets, hem de pensar que la forquilla no existia aleshores), els estris per beure (no documentem gots ni anaps, per tant pensem que beurien directament de les nombroses carabasses, unes 18 en total). Per servir, segurament seria Francesca qui ho faria, ja que era tasca femenina en l’immensa majoria de llocs i s’ajudaria d’una esbromadora en el cas que els plats fossin líquids o semi sòlids, i de les tisores o ganivet per tallar la carn petita i d’aquesta manera agafar-la amb les mans o ajudant-se d’algun ganivet per punxar-la i portar-la directament a la boca. Un cop acabat l’àpat, per eixugar-se i netejar-se les mans usarien els tovallons i els plats els rentarien en un llibrell fet de terrissa o en altres recipients que també apareixen inventariats i que servien específicament per aquesta tasca.

Veiem doncs, que la dieta dels masovers era una dieta molt variada en tota mena de productes i aliments. L’historiador quan treballa alimentació només podrà establir les bases d’una dieta sobretot a nivell qualitatiu i no quantitatiu, ja que quan treballa aquest tipus de classe social, no disposa de llibres de despeses ni de comptes com si que ho té per les famílies nobles, on s’anotaven les quantitats d’aliments comprades en un període determinat. En aquest cas, són els inventaris els que ens proporcionen informacions interessants per reconstruir les seves dietes alimentàries, el consum, la preparació o el seu emmagatzematge. Aquests tipus de fonts però, no permeten saber les quantitats que ingerien cada dia ni calcular les calories, ni calibrar els dèficits o superàvits de greixos o hidrats de carboni. L’alimentació és el reflex de la nostra cultura i societat, alhora que esdevé un signe de civilització i humanitat que caracteritza sens dubte des de tots els temps a l’ésser humà. És la nostra cultura gastronòmica la que ens caracteritza com a poble, i és precisament aquesta la que s’ha de treballar, recercar i treure a la llum per tal de preservar-la i alhora difondre-la, ja que una cultura com a poble també passa per saber què mengem. Diguem què menges i et diré com ets.

Bibliografia

– Castells i Rufas, E, Badia i Guitart J, (2001). Manresa medieval: història, art i cultura a l’Edat Mitjana. Manresa; Amics de l’Art Romànic del Bages.

– Gasol, M, Josep, (2001). “El “Gran Segle” manresà”, Manresa: Dovella,71, pp. 25-29.

– Riera i Melis, A, (1988). Sistemes alimentaris i estructura social a la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana. Article publicat a: Alimentació i societat a la Catalunya medieval. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques. Institució Milà i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals. pp. 1-26.

– Torras i Serra, M, (1994). La crisi del segle XV a Manresa. Una aproximació a partir dels llibres de manifests. Barcelona: Universitat de Barcelona.

– Vinyoles, Vidal, Teresa, (2001). El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna: segles IX-XVIII: aspectes arqueològics, històrics, geogràfics, arquitectònics i antropològics. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Institució Milà i Fontanals. Departament d’Estudis Medievals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s