La memòria del rei Jaume I

Jaume I, un rei, un home envoltat de llegenda, mites i fins i tot de misteri, un monarca cabdal per a la historia del nostre país, un home poderós que ens va deixar un llegat immens, no només un llegat polític ni geogràfic, sinó institucional, cultural, religiós i també inequívocament identitari. Però què sabem de la vida del rei Jaume? Com podem saber amb detalls les seves conquestes, empreses, personalitat, devoció religiosa i caràcter? Per això els historiadors, concretament els medievalistes que es centren en el període medieval de la història de la corona catalanoaragonesa, recorren a les múltiples fonts escrites que ens han arribat 700 anys després i que tenim guardades sota protecció minuciosa i control. Les més famoses i les que ens aporten més dades sobre les biografies dels sobirans del casal de Barcelona, són, sens dubte, les quatre grans cròniques catalanes (el llibre des feyts de Jaume I, la crònica de Ramón Muntaner, la de Bernat Desclot, i la de Pere el cerimoniós). Són fonts primordials per a ressenyar la vida dels comtes i reis de la corona, les quatre cròniques parlen de la vida del rei Jaume, però la més important, sens dubte és el llibre des feyts (llibre dels fets), segurament escrita per un escriptor anomenat Celestí Destorrent, un escrivà del monestir de Poblet, que redactava tot el que el monarca li dictava, i que recull la vida del rei explicant des del seu naixement i com fou concebut, fins als últims dies abans de morir (no explica com va morir, perquè òbviament ja estava molt malalt, les dades de la mort del rei i del seu funeral ens les expliquen els cronistes Muntaner i Desclot).

 Retrat del rei Jaume, suposem que bastant idealitzat

 Manuscrit del Llibre dels fets, aquesta és la part on Jaume I explica els plans de la seva conquesta a Mallorca

Jaume I va néixer a Montpeller, ja ell mateix ens explica com fou engendrat i perquè li van posar de nom Jaume al llibre dels fets, està escrit en català medieval, per evitar que ens confonguem i per entendre-ho més ho traduirem:

“ Ara entrarem en quina manera nós (jo), fórem engendrats (…) el nostre pare, el rei Pere no volia veure la nostra mare, la reina. I s’esdevingué (va succeir) que una vegada, el nostre pare fou a Llates, i la reina a Miravalls. I vingué al rei un ric home (un noble o poderós segurament), per nom Guillem d’Alcalà, i el pregà tant que el feu venir a Miravalls, on era la reina. I aquella nit que ambdós foren a Miravalls, volgué Nostre Senyor que fos el nostre naixement a casa dels Tornamira, la vespra de nostra Dona Santa Maria Candeler. I la nostra mare, així que fórem nats, ens envià a Santa Maria i quan entrarem al portal, els clergues cantaren Te Deum Iaudamus. (…) La nostra mare estigué molt contenta de tots aquests pronòstics que ens havien esdevingut. I féu fer dotze candeles (espelmes), totes d’un pes i grandària i les féu encendre totes ensems (a més a més), i a cadascuna hi posà els sengles noms dels apòstols, i prometé a Nostre Senyor, que aquella que durés més, que nós (jo) tindríem aquell nom. I durà més la de sant Jaume ben bé tres dits de través que les altres. I per això i per la gràcia de Déu nós tenim per nom en Jaume. I així nós hem vingut de part que fou la nostra mare i del rei en Pere, el nostre Pare.”

Pere el catòlic, el seu pare, sembla que no tenia interès en conèixer a aquest fill ni el deuria estimar, el va fer servir per a les seves empreses polítiques, amb un any l’havia promès amb dues dones diferents, això era molt típic de les cases nobles, reis i dels poderosos, i el mateix passava amb les nenes que eren usades com a moneda de canvi per interessos i fets polítics. Pere el catòlic va negociar el casament amb la filla de Simó de Montfort, un noble molt poderós amb el que estaven enfrontats per interessos polítics a Occitània i els comtats de l’actual Catalunya nord. Simó de Montfort accepta i el reclou a Jaume al castell de Carcassona i s’encarrega de la seva educació. Jaume I amb 3 anys abandona la seva mare i es queda a Carcassona, al centre de l’exèrcit francès invasor. El pare mor al 1213 en la batalla de Muret pels cavallers francesos sota el comandament de Montfort, i es queda amb Jaume I com a hostatge de la promesa que es va fer en el seu dia. És a dir, Jaume I amb 3 anys es queda doblement orfe de pare i mare, perquè la seva mare havia mort mesos abans i en mans del pitjor enemic del seu pare. El papa Innocenci III ordena a Montfort que entregui a aquest nen, el futur rei als seus legítims súbdits (catalans i aragonesos), enviarà un llegat pontifici a Carcassona per tal que el nen sigui lliurat, i d’allà van a Lleida (Jaume I tenia ja 6 anys), a allà és presentat i jurat com a futur rei davant de les altes jerarquies nobiliàries i dels cavallers catalans i aragonesos no sobre una trona, sinó sobre dels genolls de l’arquebisbe Esparc de Tarragona. Un fet curiós  és que el futur rei, no està sobre una trona, sinó sobre el genoll una persona que curiosament és el membre de més rang eclesiàstic de tota la corona catalanoaragonesa del seu temps, per tant hem de veure l’enorme paper que va jugar la Santa Seu en la restauració de la legitimitat a la corona d’Aragó.

De Lleida passarà a Montsó a on viurà 3 anys protegit pels templers. A Montsó és educat i preparar-se a consciència en el maneig de les armes i per a ser rei, per tant anem veient que sobre l’educació de Jaume I van tenir també un paper cabdal els millors cavallers cristians d’Europa del seu moment, cosa que serà fonamental pel seu futur, i per a la seva formació militar i la seva fama del millor cavaller de tota la corona catalanoaragonesa.

Jaume I surt de Montsó amb 9 anys, i és un pobre desgraciat, en el sentit de que la corona catalana estava completament arruïnada per les polítiques i empreses militars del seu pare Pere el catòlic, i fins i tot ell en el llibre des fets ens ho diu, que no tenia diners pel dia a dia, degut a que les balances fiscals no estaven organitzades, i això amb Jaume I començarà a canviar. La noblesa catalana i aragonesa s’havia aprofitat de la situació fiscal amb el pare de Jaume I, el patrimoni reial estava empenyorat als cavallers i ara amb Jaume aquests volien que la cosa continués així per augmentar el seu poder, patrimoni i riqueses. Jaume I el casen amb 13 anys amb Leonor de Castella, serà la primera dona de 3 que tindrà:

“ I nós prenguérem per muller la reina dona Elionor per consell dels nostres homes, que ens aconsellaven (…) de totes maneres volien que romangués un hereu de nós per tal que el regne no eixís del llinatge (…) I la prenguérem per muller a Àgreda”

Elionor té 19 anys en aquest moment, i ell amb ironia quan escriu el llibre dels fets ja sent un rei gran i adult, recorda la situació i diu que a la nit de noces no va poder fer “allò que els homes han de fer amb la seva muller perquè no teníem l’edat”. Els primers anys de Jaume I  van ser difícils perquè els nobles aragonesos i alguns catalans volien augmentar el seu poder i volien ser iguals que el rei, llavors Jaume I el que va fer per apaivagar aquestes tensions internes al regne va ser conduir-los a incursions en terres valencianes i aglutinar-nos en una empresa comuna, un dels primers objectius del rei fou el castell de Peníscola, i surt molt malament, el rei és massa jove, el setge és complicat i no té massa idea d’assetjar castells. Perquè abans les guerres medievals no es feien a camp obert ni amb milers d’homes tal i com ens volen vendre a les pel·lícules, això ja ho trobem a la guerra dels 30 anys en plena Edat Moderna quan les armes de foc i els canons estiguin en joc, abans una batalla consistia en assetjar fortaleses i castells, i un bon militar, a part de ser un home que dominés l’art de les armes, també havia de ser un home que conquerís el màxim amb el mínim de recursos possibles. Després del fracàs de Peníscola, l’any següent torna a terres valencianes i signa un tractat de pau amb el sobirà musulmà, i per protegir-se el rei valencià proposa un tracte de pau, i a canvi de la no-invasió, aquest li pagarà una quantitat de diners.

L’estat de debilitat política i militar en que es trobava el món musulmà, va fer que la corona catalana emprengués empreses d’expansió cristiana. Primer es va pensar en el regne de València o el regne de Mallorca, per la majoria, conquerir el regne de València era molt més fàcil que conquerir unes illes i on s’havien de destinar gran quantitat de mà d’obra i diners per preparar els vaixells, però finalment, la gosadia del rei Jaume el va fer decidir per atacar primer Mallorca. Jaume I era conscient de l’enorme dificultat de conquerir un regne illenc com era el regne de Mallorca, i fins i tot a la crònica ho diu: conquerir un regne amb 3 illes és com conquerir tres reialmes de terra.

L’estol marítim es va voler tenir apunt el dia 1 del mes de Maig, i que estaria reunit a Salou per partir cap a Mallorca, van venir estols de Cambrils i Tarragona que acabarien de reunir tota la flota que havia de salpar a conquerir el regne de Mallorca, ell ens ho relata d’aquesta manera a la crònica:

“I la quantitat de l’estol fou tal, que hi hagué vint-i-cinc naus complides i divuit tarides i dotze galeres i, entre buços i galiots, cent. I així foren cent cinquanta llenys cabdals. Sense les barques menudes.”

La conquesta de Mallorca

Un cop desembarcats a terra ferma, ja al regne de Mallorca, els sarrains han seguit el desembarcament amb molta cura i es preparen per oferir resistència. La gran batalla va tenir lloc a Portopí. Abans de començar la batalla es va sentir missa i alguns combregaren, es va fer un sermó per les circumstàncies preparat pel bisbe de Barcelona, animant a tothom a esforçar-se en la batalla que s’acostava i prometent el Paradís a tots els que aquell dia caigueren morts en aquella lluita santa:

“ I a l’alba, ens llevàrem tots i oirem la nostra missa a la nostra tenda, i el bisbe de Barcelona feu sermó d’aquesta manera: Déu i la seva mare no se separaran avui de nosaltres, ans ens darà victòria, heu de tenir coratge que tot ho vencerem, car la batalla ha de ser avui”

El valor que té la batalla de Portopí és que d’alguna manera trenca la defensa musulmana, porta ja als catalans davant de la ciutat de Mallorca i del setge i expressa la superioritat militar dels catalans i la guerra psicològica que aquests fan, es veu en l’enorme violència que té lloc en els primers moments, per a minar a la moral dels de dins de la ciutat anomenada Madina Mayurqa, tallaven el cap als presoners i els llançaven amb catapultes per tal que caiguessin dins la muralla i dins la ciutat. Finalment la ciutat va ser presa per l’assalt, va ser saquejada durant una setmana sistemàticament. Una part de la població va aconseguir fugir de la ciutat però el cert és que no van quedar musulmans a l’illa en una generació o dues. Després de la conquesta de la illa de Mallorca, van anar a per la de Menorca i també van conquerir les illes Pitiüses (Eivissa i Formentera). El reialme va ser repoblat amb catalans de l’Empordà. Cal destacar que en la conquesta del regne de Mallorca no van participar nobles aragonesos, només catalans.

 Miniatura de la conquesta de Mallorca, Jaume I és el que està a la tenda més a la dreta amb corona vestit de cavaller.

La conquesta del regne de València

Mentre el rei consolidava la conquesta del regne de Mallorca, els aragonesos començaven la conquesta a les terres del nord del regne de València. La conquesta de València té diverses etapes, la primera que s’acaba amb la conquesta de Borriana, i que acaba per fer caure a mans catalanes tot el nord de València, la segona etapa que és la conquesta de la ciutat de València i fins al Xúquer, i la tercera és les terres del sud del Xúquer fins als límits on havien estipulat els tractats amb Castella. Abans de conquerir les ciutats, i abans de la recollida de les collites, els exèrcits cremaran les collites i les terres fèrtils, van dur a terme la tàctica de la terra cremada per tal de que els sarrains no es poguessin aprovisionar, i la conquesta no durés més del que s’esperava. Entre 1233-1238 tenen lloc una sèrie d’incursions, que a les cròniques el rei ens les anomena cavalcades, que es dedicaran a això, a tallar els aprovisionaments de les ciutats, canals de reg i infraestructures hidràuliques, collites, camps, horts…

Quan el rei estava assetjant València, fa venir la reina, i vol parlar només amb ella, fa retirar a tots els homes i dames, i li explica com vol prendre València, no volia que es repetís el mateix cas que Mallorca, tenia 21 anys i entaula negociacions amb el rei musulmà de València, només les coneixia ell i la reina, Violant d’Hongria, que era la seva segona dona a part de ser reina era la seva consellera. Ell pacta una rendició, no vol que es saquegí la ciutat com a Mallorca. El 28 de setembre, el rei de bon matí va veure la senyera a dalt del castell i ell ens explica la seva reacció d’aquesta manera:

“ I quan veiérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem del cavall i es adreçàrem vers Orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia fet.”

 Monument de Jaume I a València

Jaume I havia portat als seus súbdits a la conquesta més gran que el país havia experimentat, i havia aconseguit d’aquesta manera superar les empreses polítiques del seu pare i annexionar a la corona els reialmes de València i Mallorca, creant un autèntic estat feudal, amb unes estructures polítiques i socials sòlides, amb una identitat pròpia, un patrimoni amb límits ben delimitats. Ell renuncià a Occitània, al nord dels Pirineus i crea un estat, una corona molt més mediterrània que no pas ibèrica. A banda d’això Jaume I també acceptarà conquerir el regne de Múrcia, a petició de la seva filla que la va fer casar amb Alfons el savi de Castella, i al veure que aquest no podia conquerir-lo, es va demanar ajuda al rei Jaume, però enlloc d’anar ell, va anar el seu fill, l’ infant Pere, i futur rei Pere el gran. El regne va ser conquerit, i va ser annexionat al regne de Castella, tal i com havia estipulat el Tractat d’Almizra al 1244.

Anys més endavant, el rei vivia un amor apassionat amb una amant, i el Papa de Roma li ho va recriminar, li va dir que si que era tot el rei conqueridor que ell volia, però surt amb aquella jove, i l’infern l’esperava per redimir-se va prestar socors a les engrunes que quedaven dels estats croats a Palestina. Ell pensa que Déu posa en la balança els seus pecats de la carn i a l’altre costat la conquesta de Jerusalem, i ell veu que pesa més la conquesta de Jerusalem. Aquesta croada va ser un fracàs, perquè els vaixells de la flota van patir una tempesta i la majoria es van perdre. Llavors ell comença a repartir el seu patrimoni entre els seus dos fills:

– Infant Pere, futur Pere el gran (Regne de València, regne d’Aragó i Catalunya)

– Infant Jaume, futur Jaume II (regne de Mallorca i regne de Montepeller)

En plena tercera revolta dels sarrains valencians Jaume I va emmalaltir ràpidament. El 9 de juliol del 1276, trobant-se a la residència reial d’Alzira (Casa del Rei, Casa Reial o Casa de l’Olivera), el rei signà el decret que autoritzava l’infant Pere a ocupar els castells que cregués convenient en el Regne de València i a poder-hi nomenar els alcaids, traspassant així el comandament de la campanya militar al seu fill. Cada volta més greu, el 21 de juliol del 1276 féu cridar el seu fill Pere i després de donar-li diversos consells, abdicà de tots els seus regnes en favor dels seus fills, i ara reis, Pere el Gran (III d’Aragó, I de València i I de Barcelona) i Jaume II de Mallorca. Es convertí en monjo de l’Ordre del Císter i inicià aleshores el viatge per ingressar al Monestir de Santa Maria de Poblet. Les cròniques situen la mort de Jaume I en algun lloc no determinat proper a València de camí cap a Poblet. Per contra, la crònica de Ramón Muntaner situa la mort del rei a la mateixa residència reial de la vila d’Alzira, talment com si no hagués arribat a emprendre el viatge cap al monestir. La data sí que és coneguda: Jaume I va morir el 27 de juliol de 1276, després d’un regnat de seixanta-tres anys, amb 68 anys.

 Corona catalanoaragonesa a la mort de Jaume I

La mort del rei Jaume ens el detalla molt bé Bernat Desclot:

“I quan foren a la ciutat de València, l’aportaren al Reial, i aquí confessà moltes vegades i combregà, i després lo peloliaren; i molt devotament pres tots els sagraments de santa Església davant dits. I quan ho hagué fet, amb gran alegria que hagué a si mateix ja que veié la bona fe que Déu li havia atorgada (…), i amb son bon seny i sa bona memòria, comanant si mateix, posant les mans creuades damunt del pit, digué l’oració que nostre senyor ver Déu Jesucrist digué en la creu. I com l’hagué dita, l’ànima se partí del seu cos i s’anà al Paradís, a sis dies a l’eixida de juliol de l’any mil dos-cents setanta – sis, amb gran alegria. I deixà que el seu cos fos portat a l’ordre de Poblet, que és enmig de Catalunya, de monjos blancs. I els dols, i els plors i els plants i els crits començaren per tota la ciutat, que no romàs ric hom, mainader ni cavaller , ciutadà, dones i donzelles, que tots anaven darrera de la senyera i del seu escut, i deu cavalls a ui hom havia tret la cua. I així anaven tots plorant i cridant gemegosament. I aquest dol durà en la ciutat quatre dies.”

 La seva tomba a Poblet.

Actualment les seves restes encara reposen al monestir de Santa Maria de Poblet, a pesar del turbulent segle XIX que van saquejar les tombes i van escampar les restes dels reis del casal de Barcelona. On encara podem veure les tombes fetes d’alabastre i ricament tallades.