Dones poderoses a l’Edat Mitjana

La visió que té la gent de l’Edat Mitjana avui dia és una visió molt allunyada de la realitat, carregada de tòpics, mites, llegendes, manipulacions i sovint molt distorsionada gràcies a les pel·lícules que reprodueixen als cinemes i que tenen una temàtica típicament medieval. Ens imaginem l’Edat Mitjana com una etapa de la nostra història carregada d’obscurantisme, en una decadència contínua, on la societat vivia en condicions insalubres, on l’esperança de vida no arribava ni a la meitat de la que hi ha avui dia, on l’Església maldava per tenir a tothom controlat i dominat sota els dogmes de la cristiandat occidental, i un llarg etcètera. Tot i així, aquesta visió que ens ha arribat a partir de pel·lícules i de la mitografia, és totalment errònia. L’Edat Mitjana no va ser ni de bon tros una època tant diabòlica com ens l’han volgut vendre les empreses cinematogràfiques, ni els filòsofs humanistes del segle XV en ple Renaixement.

Un dels grans tòpics que ens ha arribat avui dia i fa que la gent tingui associada l’Edat Mitjana a una època retrògrada és el que afirma que les dones no eren gens considerades, que estaven relegades a un paper secundari, que no les deixaven participar en la política, que només tenien assignada la funció de procrear i que vivien la resta de la seva vida sotmeses a les ordres del seu marit. Si que és cert que dins d’una gran part de la societat, les dones tenien assignades el paper de la procreació, les preparaven per ser bones esposes i donar bons hereus als seus marits. No obstant, avui demostrarem que a l’Edat Mitjana, i més concretament a Catalunya, hi va haver dones molt poderoses que van tenir papers molt rellevants en la política, que han passat a la història per ser unes autèntiques mecenes de les arts, la cultura i el saber, que van recolzar als més necessitats víctimes de les pressions arbitràries del sistema polític i econòmic medieval, i que han arribat als nostres dies per ser dones amb caràcter i capacitats de govern, que van demostrar que podien fer-ho tant o més bé que els homes.

 Miniatura que representa dues dones medievals

Ermessenda de Carcassona

Jaume Sobrequès quan li preguntaven de quina manera podria definir a la comtessa Ermessenda, ell ho va fer definint-la com la dona més poderosa de tota la història de Catalunya. No s’equivocava, la comtessa Ermessenda fou una governant extraordinària, amb un patrimoni i una riquesa impressionant, que durant tot el seu llarg govern va haver d’afrontar conflictes polítics, conflictes jurídics, conflictes religiosos i sobretot conflictes familiars. Amb un caràcter fort, una capacitat de decisió pròpia, una intel·ligència inqüestionable i una espectacular capacitat de govern, Ermessenda ha estat la dona més poderosa de l’Edat Mitjana de manera indiscutible. Quan morí el comte Ramón Borrell (1017) fruit d’una expedició a Al- Andalus, el testament que de la seva mort se’n va desprendre, canviaria el curs de la història als comtats de Barcelona, Girona i Osona. Tothom s’esperava que el govern dels tres comtats passaria al seu fill legítim i hereu, anomenat Berenguer Ramón, com era normal en les famílies comtals catalanes. La sorpresa va venir quan al testament designava al govern al seu fill Berenguer i a la seva dona Ermessenda. Els dos van acordar co-governar els tres comtats i mantenir als possibles enemics a ratlla amb un govern fort que unís els nobles, barons i vescomtes dels 3 comtats. Tot va començar a canviar quan es veia que a la pràctica qui governava de veritat era la comtessa Ermessenda. Una dona amb molt poder de decisió, capaç de convocar consells i assumir decisions difícils, un extraordinari dot per l’anàlisi de situacions, fervent defensora del dret got i una dona amb una activitat incessant.

Els historiadors han atribuït a Ermessenda, que no deixava que el seu fill governés amb ella, per què el considerava un home dèbil, de caràcter massa indecís i gens preparat per la política. Ermessenda es va saber envoltar de grans personatges notables a la seva cort, com el bisbe Oliba, un dels seus principals assessors i d’una importància indiscutible a la història medieval de Catalunya, el bisbe de Girona i molts prohoms ben destacats a la cort. El seu fill però, es sentia apartat del poder, no duia bé això que la seva mare prengués les decisions dels dos i el rancor i el malestar van començar a créixer dins del jove Berenguer.

Les tensions començaren a sorgir i les relacions mare-fill van ser molt difícils fins al 1023, quan van arribar a un acord gràcies al bisbe Oliba i d’alguna manera van decidir respectar i reconèixer el poder de cadascú. Ermessenda va atorgar al seu fill el poder per governar els comtats d’Osona i Barcelona, mentre ella es quedava amb Girona. Les relacions semblaven que s’havien calmat quan al 1035 Berenguer va morir inesperadament. La situació tornava a estar tensa, però finalment Ermessenda, amb hàbil astúcia va saber fer mans i mànigues per apoderar-se dels tres comtats altre vegada i governar com ho havia fet anteriorment. Tot i així, el nét d’Ermessenda, Ramón Berenguer I, reclamava els seus drets a governar per què era l’hereu legítim per part del seu pare. Ermessenda no ho va consentir i les tensions van sorgir i els nobles de Barcelona i Osona donaren suport al jove comte Ramón Berenguer I. Les hostilitats van anar creixent fins al 1043 gràcies altre cop a les bons arts de l’abat Oliba. Ermessenda, una dona amb provada visió política i estratègica, va saber veure que perdia influència i, en lloc de rendir-se, el 1057 va vendre tots els seus drets per mil unces d’or, abans de jurar fidelitat i respecte al nét i la seva dona. Fet això, es va retirar a Sant Quirze de Besora, on va morir -segurament ben satisfeta- l’1 de març de l’any següent.

 Comtats catalans a principis del XI

Una dona orgullosa, summament intel·ligent, amb capacitats per al govern polític, mecenes de les arts i la cultura, dona pietosa i excel·lent intermediària de conflictes, Ermessenda ha passat a la història per múltiples actuacions i fets històrics, que queden demostrats en molts d’ells. Va ser una política de primer ordre a la Catalunya del segle XI i una dona molt poderosa. Va fer nombroses donacions per a la construcció de vitralls, retaules i fragments de catedrals, va fer les donacions de la seu de Manresa, va reformar la catedral de Girona i va tenir un pes important en el poder eclesiàstic de Roma, cosa que ens fa adonar que a més de totes les qualitats abans esmentades, també era una persona amb influència internacional, fins a tal punt de ser una dona respectada pel mateix papat de Roma. Les seves restes es troben actualment a la catedral de Girona, a la capella de Santa Àgueda en una tomba d’estil gòtic, i amb una decoració que el propi rei Pere el cerimoniós va encarregar fer on ens recorda l’emblema heràldic del casal de Barcelona i les quatre barres catalanes.

 Tomba d’Ermessenda a la catedral de Girona

Maria de Luna

Reina consort de Martí I l’humà, fou una dona noble que descendia d’un llinatge poderós, els Luna. Va ser una dona molt caritativa, amant de la justícia, mecenes de les arts i cultura, molt interessada per la literatura i la música. Va ser molt propera al poble i als més desfavorits, doncs els va protegir sempre que va poder ajudant-los econòmicament, fent donacions a les cases de la caritat i les institucions benèfiques religioses. Els historiadors coincideixen en afirmar que Maria de Luna superava al seu marit en les capacitats de govern. Va defensar als pagesos de remença, als jueus de Calataiud i a les Aljames de Sarraïns. Una altra de les accions que va destacar i de les quals es tenen consància, fou en l’enviament de nombroses cartes al papa Benet XIII per tal que abolís els mals usos catalans, que segons ella atemptaven contra el dret humà i diví. Recordem que els mals usos eren els drets arbitraris que els senyors feudals s’atribuiren per exercir drets que atemptaven contra la dignitat moral, ètica i humana dels seus vassalls, com el dret de maltractament, l’àrsia, l’eixòrquia, la intestia, la cugúcia, el dret de remença, el dret de dida i el famós dret de cuixa entre d’altres molts.

Al llarg de la seva vida va gaudir de salut molt precària i morí finalment d’un atac d’apoplexia el 1406.

 Estàtua de Maria de Luna

Els autors i literats de l’època com Bernat Metge i Francesc Eiximenis li dedicaren versos i línies elogiant la figura de la dama. Bernat Metge al seu famós llibre Lo somni afirmavai elogiava: la saviesa e indústria de bons tractaments de la dita senyora.

Eiximenis li va dedicar una obra seva de Scala Dei, un petit tractat de moral i teologia i parlava així de la reina: sapiats senyor, que ella viu així com se pertany a dona excel·lent e sàvia de de muller de gran senyor (el rei Marti) , en molta honestedat e bonesa per aital se fa  tenir davant de Déu e davant hòmens.

 Escut de Maria de lLuna, a la dreta els signes heràldics de la família Luna i a l’esquerra els signes heràldics del casal de Barcelona (com a reina consort).

Violant de Bar

Reina consort de Joan I el caçador, educada en les refinades corts de França, va mostrar des de ben aviat el se interès en el luxe, la pompositat i refinament, volia imitar les corts franceses a Catalunya. La mort prematura del rei Joan, en una partida de cacera, van provocar que el regne quedés a mans del rei Marti l’humà, ja que Joan havia mort sense descendència masculina.

 Escut de Violant de Bar, a l’esquerra els signes del casal de Barcelona i a la dreta els signes dels ducs de Bar

Això va provocar que el Consell de Cent, la reina Maria de Luna i altres sectors desplacessin a Violant de Bar del poder i la jutgessin a mans de les camarilles de Maria de Luna. Va ser una dona de gran caràcter i aptituds de govern que va demostrar en els moments en que va haver de substituir al seu marit en el govern, com a lloctinent general, al capdavant de l’administració dels regnes (un a de les responsabilitats més grans que podia hom adquirir). Tant ella com el seu marit van donar suport a la producció cultural catalana i en català. Va morir a Bellesguard al 1431, el seu cos va ser sebollit a la catedral de Barelona provisionalment. Més tard , al 1460 va ser traslladat a Poblet, juntament amb les restes del seu difunt marit. A la catedral de Barcelona es conserva una corona atribuïda a Violant de bar amb el missatge SYRA (Serenissima Yolandis Regina Aragonum).

 Diadema atribuida a la reina Violant

 Tomba de Violant amb el seu marit Joan I

Com hem vist, de dones poderoses a l’Edat Mitjana n’hi havia, moltes fins i tot van superar en qualitats de govern als seus respectius marits i consorts. La majoria es convertiren en autèntiques mecenes de les arts i la cultura i les que van arribar tant lluny sovint pertanyien a les famílies nobles i estaments prvilegiats. Segurament de dones amb renom però, en trobariem a molts sectors de la societat medieval, algunes segur que van descatar pel seu pensament, per les seves accions o qualitats, però malgrat tot , la documentació i les fonts escrites han deixat poca constància d’aquestes altres dones “oblidades”.